Es un llibre que vaig llegir fa molts anys. Poesia en estat pur. Avui l'he trobat passejant en una llibreria. Me'l tornaré a llegir.
Un fragment de "El profeta"
Almustafá, el elegido, el bienamado, aurora de su propio día, había aguardado durante doce años en la ciudad de Orfalís el regreso del barco que debía devolverlo a la isla que lo vio nacer. Y en el duodécimo año, el séptimo día de Ailul, mes de las cosechas, subió a la colina que se alzaba junto a los muros de la ciudad, y miró el mar: y divisó su barco surgiendo entre la bruma. Se abrieron entonces de par en par las puertas de su corazón, y dejó volar su júbilo sobre el mar, a lo lejos. Y cerrando los ojos, meditó en el silencio de su alma. Pero cuando bajaba de la colina una honda tristeza se apoderó de él y pensó en su corazón: «¿Cómo podré marcharme en paz y sin pesar?… No… No podré abandonar esta ciudad sin un desgarrón en mi alma.
@Aristoteles
...Es van obrir llavors de bat a bat les portes del seu cor, i va deixar volar la seva alegria sobre el mar, al lluny. I tancant els ulls, va meditar en el silenci de la seva ànima. Però quan baixava del turó una profunda tristesa es va apoderar d'ell i va pensar en el seu cor: «Com podré marxar en pau i sense pesar? ... No ... No podré abandonar aquesta ciutat sense un estrip en la meva ànima.
@JordiVallcarca
Esta molt bé la versió catalana, però malauradament no més en tic la versió en latino.
@Aristoteles
Almustafá, l'elegit, el benamat, aurora del seu propi dia, havia esperat durant dotze anys a la ciutat de Orfalís la tornada del vaixell que havia de tornar-lo a l'illa que el va veure néixer. I en el dotzè any, el setè dia de Ailul, mes de les collites, va pujar al turó que s'alçava al costat dels murs de la ciutat, i va mirar el mar: i va albirar el seu vaixell sorgint entre la boira...