Jo no he sigut @Aristoteles@qoto.org

#Decamastodon

El libro de arena
Jorge Luis Borges

La línea consta de un número infinito de puntos; el plano, de un número infinito de líneas; el volumen, de un número infinito de planos; el hipervolumen, de un número infinito de volúmenes… No, decididamente no es éste, more geométrico, el mejor modo de iniciar mi relato. Afirmar que es verídico es ahora una convención de todo relato fantástico; el mío, sin embargo, es verídico.

Yo vivo solo, en un cuarto piso de la calle Belgrano. Hará unos meses, al atardecer, oí un golpe en la puerta. Abrí y entró un desconocido. Era un hombre alto, de rasgos desdibujados. Acaso mi miopía los vio así. Todo su aspecto era de pobreza decente. Estaba de gris y traía una valija gris en la mano. En seguida sentí que era extranjero. Al principio lo creí viejo; luego advertí que me había engañado su escaso pelo rubio, casi blanco, a la manera escandinava. En el curso de nuestra conversación, que no duraría una hora, supe que procedía de las Orcadas.

Le señalé una silla. El hombre tardó un rato en hablar. Exhalaba melancolía, como yo ahora.

-Vendo biblias -me dijo.

No sin pedantería le contesté:

-En esta casa hay algunas biblias inglesas, incluso la primera, la de John Wiclif. Tengo asimismo la de Cipriano de Valera, la de Lutero, que literariamente es la peor, y un ejemplar latino de la Vulgata. Como usted ve, no son precisamente biblias lo que me falta.

Al cabo de un silencio me contestó:

-No sólo vendo biblias. Puedo mostrarle un libro sagrado que tal vez le interese. Lo adquirí en los confines de Bikanir.

Abrió la valija y lo dejó sobre la mesa. Era un volumen en octavo, encuadernado en tela. Sin duda había pasado por muchas manos. Lo examiné; su inusitado peso me sorprendió. En el lomo decía Holy Writ y abajo Bombay.

-Será del siglo diecinueve -observé.

-No sé. No lo he sabido nunca -fue la respuesta.

Lo abrí al azar. Los caracteres me eran extraños. Las páginas, que me parecieron gastadas y de pobre tipografía, estaban impresas a dos columnas a la manera de una biblia. El texto era apretado y estaba ordenado en versículos. En el ángulo superior de las páginas había cifras arábigas. Me llamó la atención que la página par llevara el número (digamos) 40.514 y la impar, la siguiente, 999. La volví; el dorso estaba numerado con ocho cifras. Llevaba una pequeña ilustración, como es de uso en los diccionarios: un ancla dibujada a la pluma, como por la torpe mano de un niño.

Fue entonces que el desconocido me dijo:

-Mírela bien. Ya no la verá nunca más.

Había una amenaza en la afirmación, pero no en la voz.

Me fijé en el lugar y cerré el volumen. Inmediatamente lo abrí.

En vano busqué la figura del ancla, hoja tras hoja. Para ocultar mi desconcierto, le dije:

-Se trata de una versión de la Escritura en alguna lengua indostánica, ¿no es verdad?

-No -me replicó.

Luego bajó la voz como para confiarme un secreto:

-Lo adquirí en un pueblo de la llanura, a cambio de unas rupias y de la Biblia. Su poseedor no sabía leer. Sospecho que en el Libro de los Libros vio un amuleto. Era de la casta más baja; la gente no podía pisar su sombra, sin contaminación. Me dijo que su libro se llamaba el Libro de Arena, porque ni el libro ni la arena tienen principio ni fin.

Me pidió que buscara la primera hoja.

Apoyé la mano izquierda sobre la portada y abrí con el dedo pulgar casi pegado al índice. Todo fue inútil: siempre se interponían varias hojas entre la portada y la mano. Era como si brotaran del libro.

-Ahora busque el final.

También fracasé; apenas logré balbucear con una voz que no era la mía:

-Esto no puede ser.

Siempre en voz baja el vendedor de biblias me dijo:

-No puede ser, pero es. El número de páginas de este libro es exactamente infinito. Ninguna es la primera; ninguna, la última. No sé por qué están numeradas de ese modo arbitrario. Acaso para dar a entender que los términos de una serie infinita aceptan cualquier número.

Después, como si pensara en voz alta:

-Si el espacio es infinito estamos en cualquier punto del espacio. Si el tiempo es infinito estamos en cualquier punto del tiempo.

Sus consideraciones me irritaron. Le pregunté:

-¿Usted es religioso, sin duda?

-Sí, soy presbiteriano. Mi conciencia está clara. Estoy seguro de no haber estafado al nativo cuando le di la Palabra del Señor a trueque de su libro diabólico.

Le aseguré que nada tenía que reprocharse, y le pregunté si estaba de paso por estas tierras. Me respondió que dentro de unos días pensaba regresar a su patria. Fue entonces cuando supe que era escocés, de las islas Orcadas. Le dije que a Escocia yo la quería personalmente por el amor de Stevenson y de Hume.

-Y de Robbie Burns -corrigió.

Mientras hablábamos, yo seguía explorando el libro infinito. Con falsa indiferencia le pregunté:

-¿Usted se propone ofrecer este curioso espécimen al Museo Británico?

-No. Se le ofrezco a usted -me replicó, y fijó una suma elevada.

Le respondí, con toda verdad, que esa suma era inaccesible para mí y me quedé pensando. Al cabo de unos pocos minutos había urdido mi plan.

-Le propongo un canje -le dije-. Usted obtuvo este volumen por unas rupias y por la Escritura Sagrada; yo le ofrezco el monto de mi jubilación, que acabo de cobrar, y la Biblia de Wiclif en letra gótica. La heredé de mis padres.

-A black letter Wiclif! -murmuró.

Fui a mi dormitorio y le traje el dinero y el libro. Volvió las hojas y estudió la carátula con fervor de bibliófilo.

-Trato hecho -me dijo.

Me asombró que no regateara. Sólo después comprendería que había entrado en mi casa con la decisión de vender el libro. No contó los billetes, y los guardó.

Hablamos de la India, de las Orcadas y de los jarls noruegos que las rigieron. Era de noche cuando el hombre se fue. No he vuelto a verlo ni sé su nombre.

Pensé guardar el Libro de Arena en el hueco que había dejado el Wiclif, pero opté al fin por esconderlo detrás de unos volúmenes descalabrados de Las mil y una noches.

Me acosté y no dormí. A las tres o cuatro de la mañana prendí la luz. Busqué el libro imposible, y volví las hojas. En una de ellas vi grabada una máscara. En ángulo llevaba una cifra, ya no sé cuál, elevada a la novena potencia.

No mostré a nadie mi tesoro. A la dicha de poseerlo se agregó el temor de que lo robaran, y después el recelo de que no fuera verdaderamente infinito. Esas dos inquietudes agravaron mi ya vieja misantropía.

Me quedaban unos amigos; dejé de verlos. Prisionero del Libro, casi no me asomaba a la calle. Examiné con una lupa el gastado lomo y las tapas, y rechacé la posibilidad de algún artificio. Comprobé que las pequeñas ilustraciones distaban dos mil páginas una de otra. Las fui anotando en una libreta alfabética, que no tardé en llenar. Nunca se repitieron. De noche, en los escasos intervalos que me concedía el insomnio, soñaba con el libro.

Declinaba el verano, y comprendí que el libro era monstruoso. De nada me sirvió considerar que no menos monstruoso era yo, que lo percibía con ojos y lo palpaba con diez dedos con uñas. Sentí que era un objeto de pesadilla, una cosa obscena que infamaba y corrompía la realidad.

Pensé en el fuego, pero temí que la combustión de un libro infinito fuera parejamente infinita y sofocara de humo al planeta.

Recordé haber leído que el mejor lugar para ocultar una hoja es un bosque. Antes de jubilarme trabajaba en la Biblioteca Nacional, que guarda novecientos mil libros; sé que a mano derecha del vestíbulo una escalera curva se hunde en el sótano, donde están los periódicos y los mapas. Aproveché un descuido de los empleados para perder el Libro de Arena en uno de los húmedos anaqueles. Traté de no fijarme a qué altura ni a qué distancia de la puerta.

Siento un poco de alivio, pero no quiero ni pasar por la calle México.

FIN

#cinema
He vist aquesta pel·lícula, en castellà es diu "Huerfanos de Brocklin" i es una d'aquelles pel·lícules que passen sense tenir renom i malgrat tot es una gran historia i sobre tot una banda sonora impressionant. La recomano.

Género:Misterio, Drama, Suspense
Año:31 October 2019
Duración:2h 24m
Director:Edward Norton,
Productora:Class 5 Films,MWM Studios,Warner Bros. Pictures
Actores:Bruce Willis, Edward Norton, Alec Baldwin, Willem Dafoe, Gugu Mbatha-Raw, Bobby Cannavale, Leslie Mann, Ethan Suplee, Josh Pais, Michael Kenneth Williams,

Post de Aurora Madaula

Va per tothom

Va per aquesta Espanya que ens enganya i ens escanya. Per aquesta colla de polítics corruptes, per Brugal, per Gürtel, per Andratx, per Bárcenas, per les Black cards, per un president que s’amaga darrera un plasma i que encara no s’ha dignat a donar explicacions i ofega les seves poques frases en peticions de perdó.

Va per un país on la llei de memòria històrica es va aprovar perquè es complís però que no es compleix mai. Va pels milers de “papers de Salamanca” que no són de Salamanca sinó de particulars i institucions que l’únic delicte que van cometre va ser acabar en el bàndol dels vençuts.

Va pels tribunals estrangers que jutjaran criminals de guerra pel cas de l’únic president escollit democràticament afusellat en un consell de guerra i per qui, 74 anys després, cap govern democràtic espanyol no ha demanat perdó.

Va per Salvador Puig Antich i les seves germanes, que hauran de veure com el mateix tribunal estranger investiga la sentència que el va condemnar a mort l’any 1974.

Va per l’advocat que va redactar-ne la sentència, Carlos Rey, que encara avui es posa la toga amb total impunitat i defensa, entre d’altres persones, a la presidenta del Partit Popular de Catalunya.

Va per la Camarga, doncs, i també, és clar que sí, pels comtes a Andorra de qui sigui, pels Millet i els Montull, per les ITV, el Palau de la Música, els Pretòria i el 3%.

Va per la llei Wert, perquè n’estic farta d’haver de demanar permís per ser catalana i perdó per parlar en la meva llengua.

Va per aquells que impugnen les lleis per combatre la pobresa perquè —diuen cínicament— que cal socialitzar la desigualtat. Va pels que entenem la solidaritat com un acte voluntari sense cap imposició.

Va pels que arxiven les causes contra els que mostren banderes feixistes i amenacen polítics amb la càmera de gas i, en canvi, condemnen els que pengen una ikurriña o fan onejar una estelada.

Va per la memòria de tots  aquells que van patir la repressió i la crueltat de la violència feixista i que ara són menystinguts i banalitzats.

Va per tots aquells que banalitzen el feixisme en qualsevol de les seves formes comparant el nostre procés nacional amb les atrocitats dels anys 30 i 40.

Va per tots els homosexuals i transsexuals que han celebrat el reconeixement explícit dels seus drets mitjançant una llei del Parlament de Catalunya i alhora han de suportar que un diputat  homosexual compari la situació actual catalana amb l’alemanya nazi que volia exterminar-los.

Va per un país que va entendre malament la paraula amnistia fiscal i la utilitza per blanquejar diner negre en sobres que sovint serveixen per fiançar els partits polítics als quals pertanyen el evasors.

Va per un país que per combatre l’horror de la violència política va crear els GAL, la violència d’estat més execrable, que es desfeia dels cossos dels detinguts en calç viva i que indultava els torturadors i terroristes amb sou públic.

Va per la punyetera llei de partits que va servir per il·legalitzar l’independentisme basc, tancar mitjans de comunicació i torturar gent innocent, però que no va servir per impedir que els partits feixistes —amb membres condemnats per assassinat— es poguessin presentar als comicis electorals.

Va pels presos polítics com Arnaldo Otegi i els seus companys de Bateragune o del Sumari 18/98 que veuen com els polítics presos espanyols brillen per la seva absència.

Va per un país on la tortura a un animal l’anomenen “festa” i pretenen que formi part de la cultura nacional del meu país.

Va per tots els AVE sense passatgers, les autopistes rescatades, pel Castor, pels ERO, per l’Aeroport de Castelló, per les putes catenàries de RENFE.

Va per la infermera que es va contagiar amb el virus de l’ebola després que el Ministeri  aprovés la repatriació patriòtica i temerària d’un missioner malalt sense complir amb les necessàries mesures de seguretat.

Va pel desgraciat del conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid que va culpar la sanitària de les greus mancances del dispositiu que ell i la ministra Anna Mato havien de dirigir i no ho van fer.

Va pel gos de la infermera que van sacrificar, com qui ofereix el sacrifici d’un esclau al circ romà, sense ni tan sols comprovar que l’animal estigués infectat.

Va pels energúmens que han tingut la gosadia d’enaltir el feixisme en un Parlament democràtic com el català.

Va, doncs, pel partit que els ha convidat, el PPC, al qual caldria retreure que convidés un senyor que, un cop expulsat, surt de la tribuna de convidats saludant marcialment com el torero que surt triomfant de la plaça.

Va, per què no?, per tots aquells espanyols que deixarem enrere i ens envejaran i que segur que també intentaran canviar la claveguera que és España. Va por ustedes, también.

El 9-N aniré a votar per totes les coses que els acabo d’explicar i per moltes més que em mantindrien enganxada al teclat hores i hores. El 9-N aniré a votar i ho faré amb el doble Sí-Sí.

Un sí com una casa de pagès. Un sí com una plaça de braus. Un sí a la independència per a canviar-ho tot. Un sí a la valentia. Un sí a les coses clares. Un sí la il·lusió. Un sí a poder decidir. Un sí al meu país. Un sí a la llibertat. Un sí a un país millor.

I quan calgui hi tornaré. En unes eleccions plebiscitàries, en les municipals del maig o en les eleccions per triar la pubilla de Sant Fost de Campsentelles

LLEGIU AQUEST ARTICLE I FLIPAREU EN COLORS COM JO MATEIX.

LES RATES MES FASTIGOSES DE LES CLAVEGUERES SON ANGELETS COMPARATS AMB EL JUTGES DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL.

QUINA VERGONYA DE PAÍS QUE ES ESPANYA XD!

Aquí teniu l'enllaç de l'article original en anglès:

http://barbaryfigs.com/2020/02/09/fault-lines-open-in-spains-constitutional-court/

I AQUÍ TENIU LA TRADUCCIÓ AL CATALÀ.

El Tribunal Constitucional espanyol va acceptar les crides dels presos polítics per evitar la internacionalització del judici català aturant les audicions dels presos catalans a Estrasburg.
Atureu la sentència del Parlament posada sobre gel per evitar la invalidació de l'empresonament dels líders catalans del Tribunal Suprem.
Presentar una sol·licitud de resolució preliminar sobre la immunitat de Junqueras davant la CJEU va ser un error de càlcul dels jutges del Tribunal Suprem.

Traducció de Terratrèmol al TC: filtrar una estratègia dissenyada per a l’ús dels recursos dels presos a Europa Europa Press / VilaWeb, 9 de febrer de 2020.

El Tribunal Constitucional espanyol va decidir una estratègia per evitar la internacionalització del judici contra el "procés" català al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) en acceptar recursos de presos polítics, segons filtracions de fonts del Tribunal Constitucional a Europa Press, tot i que no hi ha hagut cap declaració oficial del tribunal sobre la qüestió. Aquest procediment es va aplicar a una cinquantena d’apel·lacions per inconstitucionalitat presentades pels presos polítics contra les sentències del Tribunal Suprem espanyol. En acceptar els recursos, el Tribunal Constitucional els va mantenir fora de la competència del tribunal d’Estrasburg durant el judici als líders catalans i fins a la seva sentència.

El Tribunal Constitucional espanyol està bloquejant el camí cap a Estrasburg

L’estratègia del Tribunal Constitucional ha estat el rebuig total de la inadmissió de tots aquests recursos, cosa que hauria permès als consellers de la defensa dels presos denunciar una violació dels seus drets al TEDH i que podria haver estat resolta, o almenys admesa, abans. hi va haver una sentència en el cas. Per coordinar l'estratègia, el Tribunal Constitucional va constituir un grup de treball de gairebé una desena d'advocats dirigits pel jutge Cándido Conde-Pumpido, independentment de si els assumptes considerats realment els corresponien legalment.

Aquesta estratègia reveladora per part del Tribunal Constitucional ha portat a diversos presos polítics-Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez i Joaquim Forn- a anar a la vaga de fam uns mesos abans del judici per exigir al Tribunal Constitucional que no acceptés el les apel·lacions presentades un any abans, cosa que els permetria anar a disposició judicial a Estrasburg.

El desfasament entre els jutges s’eixampla

Aquesta filtració es produeix en un moment en què s’han resolt algunes de les apel·lacions dels presos polítics, que havien estat tancades des de fa mesos al Tribunal Constitucional. A finals de novembre, el tribunal va desestimar el recurs de Junqueras contra la seva presó preventiva, però va dictar la seva primera sentència no unànime en el cas contra el "procés". Tres jutges progressistes van emetre vots dissidents. El tribunal confirma sistemàticament les decisions del Tribunal Suprem, però ho fa amb vots dissidents, que denoten una divisió d'opinió. Això serà rellevant quan el cas arribi al TEDH, cosa que dóna importància al fet que s'hagi dictat una sentència amb vots dissidents. La divisió entre els jutges sobre el “procés”, un tema on sempre hi havia hagut unanimitat, s’amplia.

De fet, segons la filtració, el Tribunal Constitucional tenia previst resoldre aquests recursos una mica abans, després que es publiqués la sentència del judici, però es va interrompre la pèrdua de la unanimitat del tribunal.

Una nova filtració del Tribunal Constitucional

No és la primera vegada que un sector del Tribunal Constitucional envia informació a la premsa relacionada amb el judici contra el “procés” d’alguna manera. Just abans de la sentència, una altra filtració va advertir que Conde-Pumpido ja havia preparat el projecte de sentència en el cas Stop the Parliament (Aturem el Parlament) i es pronunciaria a favor de concedir la acusació de protecció constitucional. Aquesta sentència podria haver tingut un impacte en el judici contra el "procés", perquè hauria contradit la doctrina de la "violència ambiental" introduïda pel jutge Manuel Marchena en el judici contra el "procés" per anul·lar qualsevol possibilitat d'absolució.

Diaris com ABC sonaven clars avisos que la sentència de Conde-Pumpido invalidaria la sentència de Marchena en el possible cas que condemnés els presos polítics. Aquesta filtració a la premsa va suposar la detenció de la sentència de Parlament de Conde-Pumpido sobre el gel. Encara no s’ha fet públic.

Crítica del Tribunal Suprem després de la sentència preliminar de Luxemburg

Pel que fa a les opinions del Tribunal d’Estrasburg sobre les decisions del Tribunal Suprem, les mateixes fonts del Tribunal Constitucional van filtrar que la sentència del CJEU sobre la immunitat de Junqueras podria influir en la possible sentència del TEDH sobre les sentències imposades als presos polítics.

És per això que consideren que presentar una sol·licitud de resolució preliminar sobre la immunitat de Junqueras davant la CJEU era un "error de càlcul dels jutges del Tribunal Suprem" i consideren que "potser desconeixien el registre de la Cort Europea de Justícia i de Luxemburg" de generalment governant a favor dels interessos europeus més que nacionals