Jo no he sigut @Aristoteles@qoto.org
Joined Jan 2020
🕍 ⛪ 🕍 ⛪ 🕍 ⛪ 🕍 ⛪
Breu història de Catalunya
L’alta edat mitjana segles V – XII, per Montserrat Tañá.
Agost 2012
🕍 ⛪ 🕍 ⛪ 🕍 ⛪ 🕍 ⛪
El segle V és un temps marcat per una forta crisi social, econòmica, militar i política de les estructures del Baix imperi Romà.
La cultura romana basada amb tendència urbana es desfà i als territoris comencen a aparèixer grans latifundis agraris. Molt lentament aquests canvis ens portaran les estructures pre-feudals.
Un altre factor molt important del trencament del món antic és les invasions massives dels pobles bàrbars que traspassen les velles fronteres de l’Imperi i envaeixen les antigues províncies romanes. Un d’aquest pobles eren els visigots.
A mitjans del segle V les terres del que seria la futura Catalunya, formaven part de l’antiga província Tarraconense. Entre els anys 496 i 506 , els visigots passen a ocupar aquesta província i amb altres dominis més al nord funden el regne amb capital a Tolosa.
Un dels altres pobles invasors, els francs pressionen als visigots i els fan recular cap el sud.
Barcelona és la capital del regne visigot. Més tard passarà a la ciutat de Toledo, que serà la seva capital fins la invasió musulmana del 711.
Una aristocràcia goda dominava les estructures del poder de l’estat. En els primers temps practicaven la religió arriana, fins que el rei Recared es convertí al catolicisme. A partir d’aleshores foren molt importants els concilis eclesiàstics de Toledo, la capital.
El concili de Toledo, 633, reforçà encara més el prestigi del poder del bisbes dins la monarquia.
Dels visigots, dels segles següents potser el més important fou la llei goda, codi penal vigent en els tribunals catalans fins l’adveniment del Usatges de Barcelona, als segles XI – XII.
Una altra herència fou l’escriptura en els monestirs i catedrals.
L’art en arquitectura, arts menors i la il·luminació de manuscrits.
En el segle VII les lluites internes pel poder, entre els dirigents visigòtics, debiliten les estructures de l’estat, facilitant la invasió musulmana.
El 711 penetren pel sud peninsular i ocupen el territori català entre 712 i el 718.
La invasió, molt ràpida, provocà un èxode massiu de la població cap a les valls pirinenques, que restaren superpoblades.
Es produeix així la islamització de Catalunya en que serien importants les taifes de Tortosa i Lleida, musulmanes fins el segle XII .
Per altra banda, els francs frenaren aquesta expansió derrotant els sarraïns a Poitiers el 732. Comença aleshores un procés de reconquesta franca.
El 785 conquereixen Girona i el 801, Barcelona.
A poc a poc es va dibuixant el contorn d’una frontera, estable durant molt de temps, que seria l’eix Llobregat – Cardener i el pre-Pirineu occidental. Una línea que separaria el que seria Catalunya Vella i la Catalunya Nova.
Aquest territori de frontera, el sud del territori franc, és el que també coneixem com la Marca Hispànica.
Els francs organitzaren el territori català en districtes, anomenats comtats. Al capdavant hi havia un comte, que actuava com a delegat reial, i amb funcions militars, administratives i judicials.
En principi aquest delegats eren francs, el que provocà alguna revolta dels homes del país, com la d’ Aissó, noble got, de l’any 827 que dominà Osona i el Bages, però que fracassà, en no poder dominar ni Girona ni Barcelona.
Per altra banda els bisbats catalans restaurats, passaren a dependre de la seu Metropolitana de Narbona.
La societat del segle IX i X la podem qualificar com a pre-feudal.
La pagesia generalment lliure i fortament armada, per la inseguretat fronterera.
Recuperació de terres: Repoblació i colonització, amb adquisició de terres desocupades i ermes, sense propietari.
Societat eminentment agrària. Els petits nuclis de població s’organitzen entorn al castell, s’edifiquen un gran nombre d’esglésies.
El castell i la parròquia el nucli del nou poblament. El vicari era el delegat del comte, encarregat de la defensa del castell i del territori.
Els inicis de la independència de Catalunya cal centrar-los en la personalitat del comte Guifré el Pelós 840 – 897 que fou comte d’Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona i Osona.
Una de les seves grans obres fou la repoblació d’Osona i d’altres terres de la Catalunya Vella.
També fou important la fundació dels grans monestirs benedictins Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.
A la mort del comte Guifré 897 el seu càrrec passa a ser hereditari.
Entrants al segle X, l’allunyament envers la monarquia franca, cada cop més en crisi, i l’amenaça islàmica, els comtes prenen iniciatives pròpies, en el camp de la política exterior.
Durant el llarg mandat del comte Borrell II 947 – 992 , es van produir tot un seguit de circumstàncies que ens permeten afirmar la consciència d’independència del conjunt dels comtats catalans.
La política exterior de Borrell II es va caracteritzar per l’aproximació a al-Àndalus, tot i mantenir amb cura la integritat de les fronteres. Els catalans podrien proporcionar esclaus a canvi d’or i productes manufacturats de qualitat, procedents del ric comerç islàmic, a més, rebien una bona influència tecnico-científica i cultural.
La Catalunya Vella s’estava gestant com un petit país en el límit entre dos mons: els francs al nord i els musulmans al sud.
Aquesta política de bon veïnatge es truncà quan Almansor va exercir el poder a Còrdova. L’any 985, el cabdill musulmà destruí Barcelona. La conseqüent despoblació, la desaparició d’arxius i la pèrdua d’escriptures i de títols de propietat.
Borrell II va buscar suport i protecció del rei franc, el qual no va respondre.
Quan l’any 987 l’Imperi carolingi, els francs, va canviar de dinastia , va reclamar a Borrell II la prestació d’homenatge com a vassall, aquest no s’hi va presentar. Aquesta decisió marca l’inici de la independència dels comtats catalans. Tot i que calgué esperar fins l’any 1258 el tractat de Corbeil, entre el rei Lluís IX de França i Jaume I el Conqueridor de Catalunya - Aragó, per tenir el reconeixement legal per part francesa.
En el segle XI les estructures socials i econòmiques farien un tomb decisiu.
Es va començar a produir l’esmicolament del poder comtal. Durant el govern de Berenguer Ramon I (1017-1035), es va estendre progressivament l’extorsió i el domini de l’aristocràcia sobre la pagesia. I les lluites entre llinatges nobiliaris.
Fou la fi de l’ordre polític carolingi i la consolidació d’un ordre social i econòmic nou: el feudalisme, que perduraria durant molts segles.
Els petits pagesos perderen les seves terres i la seva llibertat i foren obligats a dependre personalment dels nous senyors, mitjançant els vincles de vassallatge i fidelitat.
Pràcticament totes les terres pertanyien a alguna de les jerarquies nobiliàries laiques (comtes, vescomtes, etc.) o eclesiàstiques (parròquies, bisbats i monestirs).
Molt sovint, els senyors feudals feien pactes entre ells, al marge de la potestat i la justícia comtal. Eren el que anomenen les convinences feudals, que sovint es referien a la guarda de castells. Les convinences també establien els lligams entre els vassalls i els senyors.
Una reacció al feudalisme fou el moviment de la Pau i Treva de Déu. A Catalunya fou impulsat per Oliba (971-1046) abat de Ripoll i Cuixà, i bisbe de Vic. Que pretenia protegir els sectors socials més indefensos (els pagesos, les vídues, els orfes i clergues), els béns de l’Església i la vida econòmica (mercats camps, camins, collites, masos). Amb la Treva es pretenia prohibir fets bèl·lics durant festivitats litúrgiques.
Durant els segles més foscos, en els monestirs i catedrals es conservà bona part de la cultura.
A Ripoll hi havia una de les biblioteques més cèlebres i riques.
Entre 1035 – 1076 el comte de Barcelona Ramon Berenguer I , a més de aconseguí el domini sobre tots els senyor feudals , s’enriquí amb els tributs cobrats al musulmans, les pàries, erigint-se en el punt més alt de la piràmide feudal. Creà un nou i veritable estat feudal, amb el comte de Barcelona al capdavant.
Durant el seu govern es redactà el primer nucli dels Usatges de Barcelona, que durant tota l’Edat Mitjana serà la base de les lleis de Catalunya, i que vindrà a substituir a la llei goda.
La cohesió política que havia aconseguit el comte de Barcelona es trencà en l’enfrontament dels seus fills, Ramon Berenguer II, “Cap d’Estopes”, i Berenguer Ramon II , acabant amb l’assassinat del primer a mans del seu germà.
Novament, apareix el desordre i la violència.
Amb Ramon Berenguer III (1097 – 1131) , s’inicia la veritable arrencada de la nació catalana i la recuperació de l’autoritat comtal i a poc a poc aniria aglutinant a la resta de comtats: Besalú (1111) i Cerdanya (1117).
També fou important la independència eclesiàstica de Catalunya i els seus bisbats , lligats fins aleshores a la metròpoli de Narbona.
En la política exterior , Catalunya aconseguí una influència sobre Provença, gràcies al casament del comte Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença.
És també en aquests primers decennis del segle XII quan comença a aparèixer el nom del país i dels seus habitants: Catalunya i catalans. Per altre banda la llengua catalana s’havia formulat plenament com a derivació del llatí.
En el camp legislatiu els juristes de la cort , en bona part, enllesteixen la compilació dels Usatges de Barcelona.
El casament del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (1131 – 1162) amb Peronella d’Aragó aconseguia la unió dinàstica entre Aragó i Catalunya. Ell mateix ostentà el títol de “Princep d’Aragó”
Tant Aragó com Catalunya, pobles de forta personalitat, van conservar les seves pròpies institucions. El vincle entre els dos era sobirà, que era rei a Aragó i comte a Barcelona a Catalunya, si bé els catalans li donaven sempre el títol de rei.
Cada poble va conservar el seu propi idioma, però l’idioma dels prínceps de la dinastia catalana fou el català, com foren les del seu llinatge barceloní les armes que van usar, les quatre barres sobre daurat i la numeració com a comtes de Barcelona.
En aquest període fou també important les conquestes de les places musulmanes de Tortosa 1148, Lleida i Fraga 1149, amb l’ajut, entre d’altres, del comte d’Urgell. Sent el final de la reconquesta de tot el territori del Principat de Catalunya.
També s’afavorí l’assentament definitiu a Catalunya dels ordes militars, el Temple i l’Hospital, que compartien les funcions religioses i les militars. La seva funció principal fou la defensa de la frontera amb els sarraïns. Foren fidels aliats del poder comtal, i en el futur arribarien a tenir una gran influència política i financera.
Gràcies a les conquestes militars, Ramon Berenguer IV repoblà i colonitzà les terres de la Catalunya Nova. En aquesta important empresa, el comte es valgué de l’ajut d’un nou orde monàstic : l’orde de Cister. A mitjan del segle XII, es fundaren els monestirs de Santa Maria de Poblet i Santes Creus, i més endavant el femení de Santa Maria de Vallbona. Especialitzats en les noves tècniques agrícoles i ramaderes.
Amb la conquesta de tot el Principat i la tranquil·litat de l’allunyament del perill musulmà es consolidà la tasca repobladora de la Catalunya Nova, dotant als ciutadans, amb privilegis i immunitats. Es produí un gran augment de la vida artesanal i del comerç, la proliferació de mercats i fires, concedits i protegits per l’autoritat comtal, i la circulació de moneda.
Les ciutats serien el centre d’una nova vida social, en què molts escapaven al domini feudal de la noblesa. Naixia la burgesia, lliure de vincles senyorials, que formà una aliança estable amb el poder públic.
Tortosa, Lleida, Montblanc, Tarragona i Balaguer seran ciutats destacades de la Catalunya Nova, que contrastava amb la Catalunya Vella pel predomini de les estructures senyorials i feudals.
El 1162 – 1192 el govern d’Alfons I el Cast es caracteritza per l’ intent del monarca de dotar la reialesa amb una base sòlida de govern. Protagonitzà una gran reorganització de la fiscalitat pública, el mateix arxiu reial, i la recuperació de castells i d’altres dominis de la corona, i el control de l’ordre públic. L’ instrument utilitzat foren les assemblees de Pau i Treva que van passar a ser domini del rei. Per al compliment d’aquesta normativa, van aparèixer els veguers, delegats reials destinats a controlar i fer complir els decrets reials.
Aquestes reunions de Pau i Treva serien el preludi de les futures Corts Catalanes.
Pere I el Catòlic 1196-1213 segueix la mateixa línea que el seu pare, Alfons I. Col·laborà amb el rei de Castella en la lluita contra la nova onada d’invasions islàmiques, els quals van derrotar en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). Marca el principi de la fi del domini islàmic de la península Ibèrica.
El rei continuà amb les assemblees , però l’oposició nobiliària continua i es reforçà encara més.
La situació era greu, si tenim en compte les concessions fetes pel rei a Cervera 1202 , com el maltractament dels pagesos per part dels senyors.
En línies generals, la burgesia es mantingué fidel i aliada a la monarquia.
Comencen a aparèixer els primers organismes pre-municipals. En l’entramat urbà, cal citar la minoria jueva que influïren en les finances i en el crèdit, i que ben aviat serien protegits per les constitucions reials. Alguns d’ells arribaren a ésser importants metges de la reialesa.
El 1213 Pere I mor a Muret mentre lluitava contra els croats de Simó de Montfort en defensa dels interessos catalans a Occitània. Amb aquest lamentable fet, acaba la política occitana i ultrapirinenca de Catalunya, i es produïa l’expansió cap el sud dels dominis francesos.
El rei Jaume I va néixer l’any 1208 a la ciutat de Montpeller. Va heretar la Corona d’Aragó el 1213, quan tenia cinc anys, després de la desfeta de Muret, un cop el seu pare i la seva mare ja eren morts. Els cavallers de l’ordre del Temple es van encarregar de la seva educació al castell de Montsó (Osca).
Durant la seva minoritat, la noblesa, com era habitual en èpoques de feblesa del poder monàrquic, va protagonitzar diverses rebel·lions.
El rei fins i tot, va arribar a ser segrestat amb la seva primera muller Elionor de Castella, per la noblesa aragonesa, 1225, que es va afanyar a repartir-se els feus d’Aragó. Amb l’ajut de l’Església, alguns nobles catalans i de bona part dels mercaders de Catalunya, Jaume I va poder fugir i, poc desprès, proclamà el final de la regència. Tenia disset anys.
Durant el seu regnat es va ocupar València, Mallorca i Eivissa. Les institucions, la societat i l’economia evolucionaren cap a les noves estructures de la Baixa Edat Mitjana.
La Baixa Edat Mitjana ( Segles XIII-XV)
La Catalunya del segle XIII parteix d’una bona conjuntura econòmica. L’agricultura, base de tota l’economia, manté, una dinàmica creixent en producció i extensió.
El pagès cada cop ha de pagar més imposicions per part del senyor, i cada cop resta més lligat a la terra. Prossegueix la disminució del nombre d’aloers -propietaris de la terra que conreen- i augmenta, sota pressió, el nombre d’ emfiteutes.
(L’emfiteusi és una figura jurídica que suposa la cessió del domini útil (dret d’ús) d’un bé immoble a llarg termini a canvi d’un pagament anual que s’anomena “cànon” o “cens”. És un concepte oposat a l’alou en el qual l’alouer té el domini complet, és a dir, tant el domini directe (propietat), com el domini útil (dret d’ús)
Els excedents agraris contribueixen a consolidar els sectors secundari i terciari de l’economia. L’artesania mostra un ventall molt ampli, hi destaca el sector tèxtil en els seus diferents vessants. Es viu un important desenvolupament del comerç i l’intercanvi de productes.
Es fan fires anuals i mercats setmanals celebrats a totes les ciutats i viles mitjanament importants del país.
Per altre part la presència catalana en el mercat internacional és importantíssima, els mercaders catalans a tota la Mediterrània.
Aquesta evolució reforça la creació de nuclis urbans amb una burgesia emergent.
La població rural de l'entorn de les viles s'adreça per vendre els seus productes en el mercat, comprar-ne de nous, hi cerca crèdit, acut a les autoritats judicials-policials o religioses.
Els burgesos enriquits de les viles inverteixen i augmenten la seva fortuna adquirint drets i rendes sobre la pagesia, la qual s'hi veu progressivament lligada a través dels cens, censals o, fins i tot, per una dependència jurisdiccional.
El concepte de municipi baix-medieval es gesta entorn de la noció solidària entre els veïns. L’ofensa practicada a un habitant és sentida per tots. El municipi, tot i estar internament dividit, és una forma de solidaritat, alternativa, en certa manera, als vincles feudals.
Això facilita l’arrelament de dos elements bàsics: la noció de privilegis i l’autonomia municipal. Així es van generant els privilegis de cada lloc. El rei per guanyar-se el favor, cada cop més econòmic, dels habitants d’una població, ha de cedir en les seves demandes a la recerca d’un dret favorable.
A cada població important es manté una convocatòria general de tots els veïns masculins en els moments especialment greus. S’estructuren governs anuals, basats en un consell de veïns i un grup executor de dos a quatre persones, que reben diferents noms segons els indrets - cònsols, consellers, procuradors, jurats, o com en les terres entre Cervera i ponent, paers- i que estan assistits per altres càrrecs i oficis com el clavari que s’encarrega de les finances i el notari o escrivà.
En ser les lleis més favorables la gent del voltant de les urbs vol anar-hi a residir. Això facilita les tensions entre el poder municipal i el poder baronial ja que l’oligarquia urbana i l’aristocràcia nobiliària, es disputen el control del camp català.
A les viles els dirigents enriquits es construeixen residències o palaus urbans en el nou estil gòtic, enderroquen velles esglésies romàniques i enlairen temples gòtics. Per desenvolupar el comerç es construeixen les llotges. Estenen l’ensenyament fora dels àmbits eclesiàstics , i en diferents municipis es disposa d’un gramàtic que ensenyi a comptar, llegir i escriure als fills de la vila.
A un nivell superior, anomenat actualment universitat, arriba a Catalunya el 1300, quan Jaume II crea l’Estudi General de Lleida.
La pagesia, la major part de la població de l’època, estava sotmesa a la senyoria territorial i jurisdiccional de la noblesa laica i eclesiàstica, els habitants de les ciutats havien aconseguit la independència dels senyors.
Les muralles urbanes que es van anar construint servien, naturalment, de defensa, però també constituïen un símbol de llibertat de la ciutat.
La major part de les ciutats catalanes van trobar en el rei un bon suport per a les seves llibertats. La monarquia trobava en el suport de les ciutats els mitjans econòmics i humans per equilibrar el seu poder respecte de la noblesa.
El rei català va haver de jugar amb un autèntic equilibri de forces polítiques: l’aristocràcia feudal laica, els eclesiàstics de l’alt clergat i els grans mercaders de la ciutat (anomenats prohoms). De fet, aquests tres estaments van ser els que es van aplegar a les Corts, fundades amb caràcter consultiu durant el regnat de Jaume I i una altra institució fou el Consell de Cent, l’òrgan de govern municipal de Barcelona.
En morir Jaume I, va deixar en herència Aragó, València i Catalunya al seu fill gran Pere, i el regne de Mallorca, format per les illes Balears ,els comtats de Rosselló i Cerdanya i la ciutat de Montpeller, al seu altre fill Jaume. El regne de Mallorca va ser independent durant tres generacions reials.
El 1283 Pere II el Gran (1276-1285), successor de Jaume I incorpora Sicília, peça clau per el control de les rutes cap a la Mediterrània oriental, projecció comercial i política que fomenta la riquesa i el prestigi català.
Jaume II el Just (1291-1327) aconsegueix la investidura de Còrsega i de Sardenya i els ducats d’Atenes i Neopàtria, primer units a Sicília i després directament a Catalunya.
Abans d’acabar el segle XIII en la vida urbana hi ha un cert malestar, amb l’augment de la pobresa, la necessitat de regular millor els centres assistencials i l’aparició de revoltes populars.
Per altra banda el camp està força esgotat amb anys de climatologia adversa. Les crisis en la producció agrària són especialment greus el 1333 i encara més el 1375. En una societat no sols basada en l’agricultura sinó amb un sistema d’alimentació a base de cereals, provoquen fam, misèria i afebliment de la població. La puja de preus i la inflació és inevitable.. La situació és greu amb les diferents pestes, començant, després de la mala collita de 1346, la devastadora pandèmia de 1348, en la qual perd la vida una tercera part de la població del país. S’aboca a un problema demogràfic i socio-econòmic.
Diferents revoltes a Barcelona i d’altres viles el 1334 i els avalots entre 1339 i 1343, les persecucions de jueus de 1349 en viles com Tàrrega, són exponent clar de la tensió. I les costoses guerres amb l’exterior empitjoren la situació.
En aquesta situació, la monarquia del segle XIV està completament empobrida. Banquers de Girona, Perpinyà i de Barcelona que han avançat sumes elevades a la Corona fan fallida perquè el rei no els pot tornar les elevades bestretes.
En el tombant del segle XIV al XV Martí I tractarà de redreçar el propi poder i l’activitat econòmica, el país no recupera una posició puixant.
El 1410 el rei Martí mor sense descendència legítima, com que no havia fet testament, desprès de diferents tensions en una reunió mantinguda el 1412 a Casp (compromís de Casp) entre representants catalans, aragonesos i valencians, surt entronitzada una nova dinastia , la castellana dels Trastàmara, enfront a la nissaga del comte d’Urgell .
Els seus representants foren:
Ferran I (1412-1416)
Alfons IV el Magnànim (1416-1458)
Joan II Sense Fe (1458-1479)
El 1420 la crisi econòmica inicia la seva fase més forta. Les contradiccions socials al camp i a la ciutat.
Entre 1462 i 1472 guerra civil i revolta remença.
Enfrontament entre els partidaris del monarca Joan II amb les institucions de govern del Principat (les Corts i la Diputació del General).
Joan II va accedir al tron de la Corona d’Aragó el 1458, quan el seu germà Alfons IV va morir sense descendència legítima. Ja era rei de Navarra, pel seu matrimoni amb Blanca de Navarra, tenien un fill Carles de Viana, odiat per ell, però adorat pels catalans.
El Princep de Viana mora prematurament el 1461 i amb circumstàncies divulgades com estranyes i sospitoses.
L’any 1462, esclata una guerra civil i revolta remença entre el sobirà i la Generalitat, recolzat el primer per la pagesia i les viles. La Generalitat perd gran part de la noblesa i del patriciat.
La lluita durà 10 anys i en aquest temps Catalunya va escollir els seus sobirans: Enric IV de Castella (1462-1464). Pere, conestable de Portugal, nét de Jaume d’Urgell (1464-1466) i pel Renat d’Anjou , comte de Provença, va ser proclamat rei de Catalunya-Aragó.
La guerra finalitza el 1472, quan es signa la Capitulació de Pedralbes, per la qual tots els catalans reconeixen com a rei Joan II i aquest accepta tenir present la legislació pactista catalana.
El camp català quedà arruïnat, la misèria es va estendre entre les capes populars. El problema remença ja durava ben bé un segle.
La unió amb Castella.
L’any 1469, durant la guerra civil, Joan II va casar el seu fill Ferran amb la princesa Isabel de Castella. Coneguts amb el sobre nom del Reis Catòlics. Va ésser una unió purament matrimonial que va mantenir separades les institucions.
Quan Ferran II va accedir al tron, Catalunya es trobava completament arruïnada i esgotada pels conflictes civil i militars.
L’any 1481 reforma constitucional de les institucions catalanes.
L’any 1482-1485 Segona revolta remença
L’any 1486 la sentència arbitral de Guadalupe, s’abolien els mal usos i les servituds feudals, es concedia l’estabilitat a la pagesia en les terres que treballaven i es respectava també la propietat senyorial.
L’única institució castellana que va introduir a Catalunya Ferran II va ser el Tribunal del Sant Ofici o Inquisició (1483). El rei va anomenar fra Tomás de Torquemada, inquisidor de Castella, inquisidor general de Catalunya.
El regnat de Ferran II va coincidir amb l’esclat d’humanisme cultural, però també va ser un gir cap a la intolerància, l’expulsió dels jueus decretada al 1492.
L’any 1516 mort de Ferran II. Incorporació de Catalunya a l’imperi europeu de l’emperador Carles.
—AVÍS—
Desconecto de les xarxes fins al 1er de Juny. Per contactar amb mi escriviu un e-mail a:
felixmirolevy@protonmail.com
—AVISO—
Desconecto de las redes hasta el 1 de junio. Para contactar conmigo escríbeme un e-mail a:
felixmirolevy@protonmail.com
#cinema
He vist aquesta pel·lícula, en castellà es diu "Huerfanos de Brocklin" i es una d'aquelles pel·lícules que passen sense tenir renom i malgrat tot es una gran historia i sobre tot una banda sonora impressionant. La recomano.
Género:Misterio, Drama, Suspense
Año:31 October 2019
Duración:2h 24m
Director:Edward Norton,
Productora:Class 5 Films,MWM Studios,Warner Bros. Pictures
Actores:Bruce Willis, Edward Norton, Alec Baldwin, Willem Dafoe, Gugu Mbatha-Raw, Bobby Cannavale, Leslie Mann, Ethan Suplee, Josh Pais, Michael Kenneth Williams,
#cinema
He vist aquesta pel·lícula, en castellà es diu "Huerfanos de Brocklin" i es una d'aquelles pel·lícules que passen sense tenir renom i malgrat tot es una gran historia i sobre tot una banda sonora impressionant. La recomano.
Género:Misterio, Drama, Suspense
Año:31 October 2019
Duración:2h 24m
Director:Edward Norton,
Productora:Class 5 Films,MWM Studios,Warner Bros. Pictures
Actores:Bruce Willis, Edward Norton, Alec Baldwin, Willem Dafoe, Gugu Mbatha-Raw, Bobby Cannavale, Leslie Mann, Ethan Suplee, Josh Pais, Michael Kenneth Williams,
Interessant fil de cal ocellet blau que faig copiat sense enllaç. A veure com surt.
Lunia 17#no surrender on Twitter.
1
Pocs fils faig... Però
La sensació que em dóna la taula de "di-algo" no és la de conformar-me en veure una foto que em digui, "veus, millor asseguts aquí, que fent anar les porres" perquè molt en temo, que "ellos" estan fent el triple salt mortal.
2
El primer salt:
Quedar bé davant de les possibles Merkels europees, "mireu que democràtics i bons minyons som!" Una rentada de cara, ja poden netejar, la cara segueix més dura que el ciment, no canvia res.
3
El segon Salt:
Inhabilitar al MHP Torra, la fiscalia ja demana que el recurs del President no entri ni a tràmit.
Tercer salt mortal:
4
Com que la seva proposta no és ni de bon tros, acceptar el dret a l'autodeterminació, avui el Gobierno deia: "el SUPUESTO derecho a la autodeterminación" Bé, és un dret internacional reconegut, i per tant, no s'ha de negociar, s'ha de fer complir.
5
Una altra qüestió, seria la modificació del codi penal per "rebaixar" la pena de sedició, cosa que és més que irònica, ni a la UE existeix. Amnistia, a què?, a una ignomínia jurídica?
6
I em pregunto, no serà que es tracta un altre cop (lamento dir cop) de guanyar temps, perquè els hi donem sortida als seus pressupostos, a canvi de reduir la pena dels presos polítics?, a canvi d'esgarrapar quatre euros que mai arribaran?,
7
no serà que a part de la taula, ara mateix hi ha reunions secretes amb els diversos ministres per pactar recursos i estratègies per cada àrea?
8
No serà que inhabilitaran a tot Crist i ja no serà vàlid res, qui dia passa any empeny i és el que van pactar Madrid amb ER, abans solets? No serà que és un altre engany a EU i a Catalunya?,perquè ara no seria un engany, si caiem al parany, seria traïció o un atac d'estupidesa.
9
Afegit: som majoria social i parlamentària, no fotem... o aquest(s) del Gobierno són uns lladres-urnes o tenen un problema de "dyslexia dyscalculia".
Post de Aurora Madaula
Va per tothom
Va per aquesta Espanya que ens enganya i ens escanya. Per aquesta colla de polítics corruptes, per Brugal, per Gürtel, per Andratx, per Bárcenas, per les Black cards, per un president que s’amaga darrera un plasma i que encara no s’ha dignat a donar explicacions i ofega les seves poques frases en peticions de perdó.
Va per un país on la llei de memòria històrica es va aprovar perquè es complís però que no es compleix mai. Va pels milers de “papers de Salamanca” que no són de Salamanca sinó de particulars i institucions que l’únic delicte que van cometre va ser acabar en el bàndol dels vençuts.
Va pels tribunals estrangers que jutjaran criminals de guerra pel cas de l’únic president escollit democràticament afusellat en un consell de guerra i per qui, 74 anys després, cap govern democràtic espanyol no ha demanat perdó.
Va per Salvador Puig Antich i les seves germanes, que hauran de veure com el mateix tribunal estranger investiga la sentència que el va condemnar a mort l’any 1974.
Va per l’advocat que va redactar-ne la sentència, Carlos Rey, que encara avui es posa la toga amb total impunitat i defensa, entre d’altres persones, a la presidenta del Partit Popular de Catalunya.
Va per la Camarga, doncs, i també, és clar que sí, pels comtes a Andorra de qui sigui, pels Millet i els Montull, per les ITV, el Palau de la Música, els Pretòria i el 3%.
Va per la llei Wert, perquè n’estic farta d’haver de demanar permís per ser catalana i perdó per parlar en la meva llengua.
Va per aquells que impugnen les lleis per combatre la pobresa perquè —diuen cínicament— que cal socialitzar la desigualtat. Va pels que entenem la solidaritat com un acte voluntari sense cap imposició.
Va pels que arxiven les causes contra els que mostren banderes feixistes i amenacen polítics amb la càmera de gas i, en canvi, condemnen els que pengen una ikurriña o fan onejar una estelada.
Va per la memòria de tots aquells que van patir la repressió i la crueltat de la violència feixista i que ara són menystinguts i banalitzats.
Va per tots aquells que banalitzen el feixisme en qualsevol de les seves formes comparant el nostre procés nacional amb les atrocitats dels anys 30 i 40.
Va per tots els homosexuals i transsexuals que han celebrat el reconeixement explícit dels seus drets mitjançant una llei del Parlament de Catalunya i alhora han de suportar que un diputat homosexual compari la situació actual catalana amb l’alemanya nazi que volia exterminar-los.
Va per un país que va entendre malament la paraula amnistia fiscal i la utilitza per blanquejar diner negre en sobres que sovint serveixen per fiançar els partits polítics als quals pertanyen el evasors.
Va per un país que per combatre l’horror de la violència política va crear els GAL, la violència d’estat més execrable, que es desfeia dels cossos dels detinguts en calç viva i que indultava els torturadors i terroristes amb sou públic.
Va per la punyetera llei de partits que va servir per il·legalitzar l’independentisme basc, tancar mitjans de comunicació i torturar gent innocent, però que no va servir per impedir que els partits feixistes —amb membres condemnats per assassinat— es poguessin presentar als comicis electorals.
Va pels presos polítics com Arnaldo Otegi i els seus companys de Bateragune o del Sumari 18/98 que veuen com els polítics presos espanyols brillen per la seva absència.
Va per un país on la tortura a un animal l’anomenen “festa” i pretenen que formi part de la cultura nacional del meu país.
Va per tots els AVE sense passatgers, les autopistes rescatades, pel Castor, pels ERO, per l’Aeroport de Castelló, per les putes catenàries de RENFE.
Va per la infermera que es va contagiar amb el virus de l’ebola després que el Ministeri aprovés la repatriació patriòtica i temerària d’un missioner malalt sense complir amb les necessàries mesures de seguretat.
Va pel desgraciat del conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid que va culpar la sanitària de les greus mancances del dispositiu que ell i la ministra Anna Mato havien de dirigir i no ho van fer.
Va pel gos de la infermera que van sacrificar, com qui ofereix el sacrifici d’un esclau al circ romà, sense ni tan sols comprovar que l’animal estigués infectat.
Va pels energúmens que han tingut la gosadia d’enaltir el feixisme en un Parlament democràtic com el català.
Va, doncs, pel partit que els ha convidat, el PPC, al qual caldria retreure que convidés un senyor que, un cop expulsat, surt de la tribuna de convidats saludant marcialment com el torero que surt triomfant de la plaça.
Va, per què no?, per tots aquells espanyols que deixarem enrere i ens envejaran i que segur que també intentaran canviar la claveguera que és España. Va por ustedes, también.
El 9-N aniré a votar per totes les coses que els acabo d’explicar i per moltes més que em mantindrien enganxada al teclat hores i hores. El 9-N aniré a votar i ho faré amb el doble Sí-Sí.
Un sí com una casa de pagès. Un sí com una plaça de braus. Un sí a la independència per a canviar-ho tot. Un sí a la valentia. Un sí a les coses clares. Un sí la il·lusió. Un sí a poder decidir. Un sí al meu país. Un sí a la llibertat. Un sí a un país millor.
I quan calgui hi tornaré. En unes eleccions plebiscitàries, en les municipals del maig o en les eleccions per triar la pubilla de Sant Fost de Campsentelles
Jo no he sigut
boosted
@maperal
El Consejo para la República presenta los detalles del gran acto de Perpiñán del sábado
Con casi seiscientos autocares reservados, se espera una asistencia multitudinaria en un acto que quiere dar voz a todos los presos políticos y exiliados
Perpiñán se prepara para una de las movilizaciones más grandes que ha visto nunca, con el acto político del presidente Carles Puigdemont y los consejeros Toni Comín y Clara Ponsatí del sábado, 29 de febrero, en Perpiñán. El Consejo para la República ha anunciado que ya había 583 autocares y 525 autocaravanas. Todo ello hace prever que decenas de miles personas se movilizarán hasta Perpiñán este fin de semana.
El acto político comenzará a las 12.00 en el Parque de las Exposiciones pero a las ocho de la mañana ya abrirán sus puertas al público, dada la complejidad de hacer acceder un volumen de participantes que se prevé que sea cercano a los cien mil en un recinto cerrado. A las 10.15 comenzarán las actuaciones musicales ya las 11.30 habrá una actuación de los Castellers de Vilafranca. Durante el acto, habrá representade todas las voces del exilio y de la represión: los presos políticos tendrán presencia con videos o mediante cartas que se leerán. Marta Rovira aparecerá en vídeo debido a la imposibilidad que tiene de poder desplazarse a Perpiñán. Y luego habrá los parlamentos de Puigdemont, Ponsati y Comín. El acto lo conducirán Lloll Bertran y Carme Sansa, y actuarán Lluís Llach, Roger Mas y Gerard Jacquet.
Carme Garcia, del gobierno del Consejo por la República, ha querido poner de manifiesto, en la conferencia de prensa de presentación del acto que se ha hecho hoy: El Consejo por la República es un espacio libre que necesitamos para organizarse nos. Se está demostrando su necesidad. Hay una institución libre, para que nuestro país no puede ser así. Recordemos que tenemos 6.000 personas represaliadas en nuestro país. En este acto recordaremos en el exilio pero también a todos este represaliados que hay en nuestro país.
Por su parte, Antoni Castellà, miembro también del gobierno del Consejo por la República, destacó: 'Este es el primer acto masivo que convoca el consejo para la República y en este sentido recordar que el consejo es la institución que se hace garan del manddat del 1 de octubre. El Consejo sigue defendiendo que el referéndum del 1 de octubre sigue siendo válido. '
Los organizadores han hecho recomendaciones a los asistentes al acto. La presidenta de la ANC, Elisenda Paluzie, explicó que la entidad dispone de 250 voluntarios, y un centenar más de norcatalanes. Todos irán con chalecos verdes para ayudar en la organización. 'Pide paciencia porque será diferente a las moblitzacions a que estamos acostumbrados y habrá que respetar las instrucciones del voluntariado.'
Habrá un escenario y dos pantallas gigantes para seguir el acto, además de un servicio de bar. Habrá dos grandes aparcamientos y dos áreas para entrar, con treinta y seis carriles de acceso a los controles de seguridad.
@maperal
El Consejo para la República presenta los detalles del gran acto de Perpiñán del sábado
Con casi seiscientos autocares reservados, se espera una asistencia multitudinaria en un acto que quiere dar voz a todos los presos políticos y exiliados
Perpiñán se prepara para una de las movilizaciones más grandes que ha visto nunca, con el acto político del presidente Carles Puigdemont y los consejeros Toni Comín y Clara Ponsatí del sábado, 29 de febrero, en Perpiñán. El Consejo para la República ha anunciado que ya había 583 autocares y 525 autocaravanas. Todo ello hace prever que decenas de miles personas se movilizarán hasta Perpiñán este fin de semana.
El acto político comenzará a las 12.00 en el Parque de las Exposiciones pero a las ocho de la mañana ya abrirán sus puertas al público, dada la complejidad de hacer acceder un volumen de participantes que se prevé que sea cercano a los cien mil en un recinto cerrado. A las 10.15 comenzarán las actuaciones musicales ya las 11.30 habrá una actuación de los Castellers de Vilafranca. Durante el acto, habrá representade todas las voces del exilio y de la represión: los presos políticos tendrán presencia con videos o mediante cartas que se leerán. Marta Rovira aparecerá en vídeo debido a la imposibilidad que tiene de poder desplazarse a Perpiñán. Y luego habrá los parlamentos de Puigdemont, Ponsati y Comín. El acto lo conducirán Lloll Bertran y Carme Sansa, y actuarán Lluís Llach, Roger Mas y Gerard Jacquet.
Carme Garcia, del gobierno del Consejo por la República, ha querido poner de manifiesto, en la conferencia de prensa de presentación del acto que se ha hecho hoy: El Consejo por la República es un espacio libre que necesitamos para organizarse nos. Se está demostrando su necesidad. Hay una institución libre, para que nuestro país no puede ser así. Recordemos que tenemos 6.000 personas represaliadas en nuestro país. En este acto recordaremos en el exilio pero también a todos este represaliados que hay en nuestro país.
Por su parte, Antoni Castellà, miembro también del gobierno del Consejo por la República, destacó: 'Este es el primer acto masivo que convoca el consejo para la República y en este sentido recordar que el consejo es la institución que se hace garan del manddat del 1 de octubre. El Consejo sigue defendiendo que el referéndum del 1 de octubre sigue siendo válido. '
Los organizadores han hecho recomendaciones a los asistentes al acto. La presidenta de la ANC, Elisenda Paluzie, explicó que la entidad dispone de 250 voluntarios, y un centenar más de norcatalanes. Todos irán con chalecos verdes para ayudar en la organización. 'Pide paciencia porque será diferente a las moblitzacions a que estamos acostumbrados y habrá que respetar las instrucciones del voluntariado.'
Habrá un escenario y dos pantallas gigantes para seguir el acto, además de un servicio de bar. Habrá dos grandes aparcamientos y dos áreas para entrar, con treinta y seis carriles de acceso a los controles de seguridad.
LLEGIU AQUEST ARTICLE I FLIPAREU EN COLORS COM JO MATEIX.
LES RATES MES FASTIGOSES DE LES CLAVEGUERES SON ANGELETS COMPARATS AMB EL JUTGES DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL.
QUINA VERGONYA DE PAÍS QUE ES ESPANYA XD!
Aquí teniu l'enllaç de l'article original en anglès:
http://barbaryfigs.com/2020/02/09/fault-lines-open-in-spains-constitutional-court/
I AQUÍ TENIU LA TRADUCCIÓ AL CATALÀ.
El Tribunal Constitucional espanyol va acceptar les crides dels presos polítics per evitar la internacionalització del judici català aturant les audicions dels presos catalans a Estrasburg.
Atureu la sentència del Parlament posada sobre gel per evitar la invalidació de l'empresonament dels líders catalans del Tribunal Suprem.
Presentar una sol·licitud de resolució preliminar sobre la immunitat de Junqueras davant la CJEU va ser un error de càlcul dels jutges del Tribunal Suprem.
Traducció de Terratrèmol al TC: filtrar una estratègia dissenyada per a l’ús dels recursos dels presos a Europa Europa Press / VilaWeb, 9 de febrer de 2020.
El Tribunal Constitucional espanyol va decidir una estratègia per evitar la internacionalització del judici contra el "procés" català al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) en acceptar recursos de presos polítics, segons filtracions de fonts del Tribunal Constitucional a Europa Press, tot i que no hi ha hagut cap declaració oficial del tribunal sobre la qüestió. Aquest procediment es va aplicar a una cinquantena d’apel·lacions per inconstitucionalitat presentades pels presos polítics contra les sentències del Tribunal Suprem espanyol. En acceptar els recursos, el Tribunal Constitucional els va mantenir fora de la competència del tribunal d’Estrasburg durant el judici als líders catalans i fins a la seva sentència.
El Tribunal Constitucional espanyol està bloquejant el camí cap a Estrasburg
L’estratègia del Tribunal Constitucional ha estat el rebuig total de la inadmissió de tots aquests recursos, cosa que hauria permès als consellers de la defensa dels presos denunciar una violació dels seus drets al TEDH i que podria haver estat resolta, o almenys admesa, abans. hi va haver una sentència en el cas. Per coordinar l'estratègia, el Tribunal Constitucional va constituir un grup de treball de gairebé una desena d'advocats dirigits pel jutge Cándido Conde-Pumpido, independentment de si els assumptes considerats realment els corresponien legalment.
Aquesta estratègia reveladora per part del Tribunal Constitucional ha portat a diversos presos polítics-Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez i Joaquim Forn- a anar a la vaga de fam uns mesos abans del judici per exigir al Tribunal Constitucional que no acceptés el les apel·lacions presentades un any abans, cosa que els permetria anar a disposició judicial a Estrasburg.
El desfasament entre els jutges s’eixampla
Aquesta filtració es produeix en un moment en què s’han resolt algunes de les apel·lacions dels presos polítics, que havien estat tancades des de fa mesos al Tribunal Constitucional. A finals de novembre, el tribunal va desestimar el recurs de Junqueras contra la seva presó preventiva, però va dictar la seva primera sentència no unànime en el cas contra el "procés". Tres jutges progressistes van emetre vots dissidents. El tribunal confirma sistemàticament les decisions del Tribunal Suprem, però ho fa amb vots dissidents, que denoten una divisió d'opinió. Això serà rellevant quan el cas arribi al TEDH, cosa que dóna importància al fet que s'hagi dictat una sentència amb vots dissidents. La divisió entre els jutges sobre el “procés”, un tema on sempre hi havia hagut unanimitat, s’amplia.
De fet, segons la filtració, el Tribunal Constitucional tenia previst resoldre aquests recursos una mica abans, després que es publiqués la sentència del judici, però es va interrompre la pèrdua de la unanimitat del tribunal.
Una nova filtració del Tribunal Constitucional
No és la primera vegada que un sector del Tribunal Constitucional envia informació a la premsa relacionada amb el judici contra el “procés” d’alguna manera. Just abans de la sentència, una altra filtració va advertir que Conde-Pumpido ja havia preparat el projecte de sentència en el cas Stop the Parliament (Aturem el Parlament) i es pronunciaria a favor de concedir la acusació de protecció constitucional. Aquesta sentència podria haver tingut un impacte en el judici contra el "procés", perquè hauria contradit la doctrina de la "violència ambiental" introduïda pel jutge Manuel Marchena en el judici contra el "procés" per anul·lar qualsevol possibilitat d'absolució.
Diaris com ABC sonaven clars avisos que la sentència de Conde-Pumpido invalidaria la sentència de Marchena en el possible cas que condemnés els presos polítics. Aquesta filtració a la premsa va suposar la detenció de la sentència de Parlament de Conde-Pumpido sobre el gel. Encara no s’ha fet públic.
Crítica del Tribunal Suprem després de la sentència preliminar de Luxemburg
Pel que fa a les opinions del Tribunal d’Estrasburg sobre les decisions del Tribunal Suprem, les mateixes fonts del Tribunal Constitucional van filtrar que la sentència del CJEU sobre la immunitat de Junqueras podria influir en la possible sentència del TEDH sobre les sentències imposades als presos polítics.
És per això que consideren que presentar una sol·licitud de resolució preliminar sobre la immunitat de Junqueras davant la CJEU era un "error de càlcul dels jutges del Tribunal Suprem" i consideren que "potser desconeixien el registre de la Cort Europea de Justícia i de Luxemburg" de generalment governant a favor dels interessos europeus més que nacionals
Esta cuenta la tengo exclusivamente para publicar textos muy largos. Para los que quieran seguirme os recomiendo esta otra cuenta @FelixMiroLevy
Gracias por vuestra confianza.
Interessant article amb declaracions del president del TJUE durant la seva visita recent a Polònia.
🚩🎌🏴🏳️🏁🚩🎌🏴🏳️🏁🚩
Lecturas Esenciales
Presidente del TJUE: la Unión Europea no está aplastando a los Estados miembros. Son la UE
Koen Lenaerts
brak opisu autora
El profesor Koen Lenaerts, presidente del Tribunal de Justicia de la Unión Europea, explica por qué la confianza mutua y la independencia judicial son de importancia fundamental para los Estados miembros de la UE
La entrevista se realizó el 9 de enero de 2020 en Varsovia. La traducción al polaco se ha publicado en OKO.press.
Anna Wójcik: ¿Por qué el principio de confianza mutua entre los Estados miembros es fundamental para la Unión Europea? ¿Cómo se gana la confianza un Estado?
Koen Lenaerts : Todos los Estados miembros están comprometidos con los valores mencionados en el artículo 2 del Tratado de la Unión Europea. Estos incluyen el respeto a la dignidad humana, la libertad, la democracia, el estado de derecho y los derechos humanos en una sociedad caracterizada por el pluralismo, la tolerancia y la justicia. Estos valores se explican con más detalle en muchas otras disposiciones de los Tratados y en la Carta de los Derechos Fundamentales de la UE.
Se requiere que todos los Estados miembros se adhieran a esos valores comunes en sus órdenes legales nacionales, por lo que pueden confiar entre sí. Para confiar en alguien, debe ser más o menos capaz de predecir cómo se comportará esa persona. Esto no significa que la otra persona deba hacer exactamente lo mismo que usted. Dentro de una relación de confianza hay espacio para la libertad de tomar las propias decisiones. Esto también es cierto entre los Estados miembros. Cada uno toma sus propias decisiones políticas. Pero estas opciones deben alcanzar un umbral mínimo común, en términos de valores y de normas, que se aplique a todos los Estados miembros.
El argumento de que "la UE está interfiriendo con las competencias nacionales" pasa por alto el punto. Los Estados solo pueden confiar entre sí dentro de la UE si confían en que todos están igualmente comprometidos con los valores del pluralismo, la tolerancia y la democracia, y que la democracia se construye, además, sobre las libertades fundamentales y el principio de solidaridad. Siempre que respeten esta base común, los Estados miembros pueden tomar sus propias decisiones en asuntos que sean competencia nacional. Por lo tanto, la confianza mutua significa que los Estados miembros pueden tomar diferentes decisiones, pero también que deben poder confiar entre sí porque comparten valores comunes.
Por ejemplo, el comportamiento que constituye un delito penal en Bélgica puede no ser punible en virtud del derecho penal en los Países Bajos, Polonia o Portugal. Pero los procesos penales en todos los Estados miembros de la UE deben llevarse a cabo ante tribunales imparciales e totalmente independientes, de acuerdo con las normas de un juicio justo, respetando los derechos de defensa y observando las normas apropiadas sobre la administración de pruebas. Por lo tanto, hay una cesta de normas que deben respetarse para que un juez de un Estado miembro pueda confiar en los procedimientos ante un tribunal de otro Estado miembro, que se rigen por normas que reflejan las diferentes decisiones legislativas tomadas en ese Estado miembro.
Imagine que hay un país hipotético donde se inician procedimientos disciplinarios contra los jueces que remiten preguntas para una referencia preliminar al Tribunal de Justicia de la UE. ¿Se puede confiar en un país así en el espacio legal de la UE?
Debido a varios casos actualmente pendientes ante el Tribunal de Justicia, no puedo responder a su pregunta.
¿Sabe que hay más de mil cien procedimientos disciplinarios pendientes contra jueces en Polonia en este momento?
Por supuesto, soy consciente de que hay procedimientos disciplinarios contra jueces en Polonia, porque mucha de esa información se ha hecho pública y, lo que es más importante, también hay casos pendientes ante el TJUE en los que las partes proporcionan información objetiva al respecto, es decir, a veces contradictorio Pero de nuevo, no puedo decir nada más mientras esos casos están pendientes.
¿Por qué la independencia judicial es crucial para el espacio legal de la UE?
Puedo responder a esa pregunta en detalle y completamente, porque hay jurisprudencia relevante sobre este asunto. Estos son, por cierto, casos antiguos, que no involucran a Polonia.
Hubo el muy famoso Wilsoncaso (C-506/04) que involucra al Gran Ducado de Luxemburgo. El Sr. Wilson era un abogado británico que quería registrarse como abogado en Luxemburgo. Aunque tenía la intención de trabajar solo en inglés y francés, su solicitud fue rechazada porque no sabía luxemburgués y alemán. El Consejo de Abogados informó al Sr. Wilson que podía apelar esa decisión ante un Comité Disciplinario y Administrativo que consistía, en primera instancia exclusivamente, y en apelación principalmente, de abogados registrados en el Colegio de Abogados de Luxemburgo. En cambio, el Sr. Wilson apeló a los Tribunales Administrativos luxemburgueses, que le preguntaron al TJUE si dicho organismo, que consiste esencialmente en partes interesadas, miembros del grupo profesional cuya decisión fue impugnada, era un tribunal independiente en el sentido de la legislación de la UE. Como era de esperar, la respuesta fue "no".
Dicha sentencia se emitió en 2006. El TJUE dictaminó que la protección judicial efectiva es un principio general del Derecho comunitario, ahora Unión, derivado de las tradiciones constitucionales comunes a los Estados miembros y consagradas en el Convenio Europeo de Derechos Humanos. Requiere que los tribunales nacionales sean independientes e imparciales.
La independencia es, en primer lugar, la libertad de todas las formas de presión externa. No solo por la presión del partido gobernante y los poderes legislativo y ejecutivo, sino también por grupos financieros, gigantes de la industria tecnológica, sindicatos y cualquier otro grupo de presión. Los jueces deben estar completamente aislados de cualquier tipo de presión.
También existe una dimensión interna de la independencia, lo que significa que los jueces deben y deben permanecer a la misma distancia de todas las partes en la disputa. Un juez no debe tener el más mínimo interés personal en que una de las partes gane el caso o lo pierda. El único interés que puede tener un juez en el resultado del caso debe ser su interés profesional en la correcta aplicación de la ley. Y la correcta aplicación de la ley solo puede verificarse en el marco del proceso judicial en sí, es decir, presentando una apelación o una casación finalrecurso de casación o recurso final ante el tribunal constitucional, como es posible en determinados Estados miembros. Para acuñar una frase bien conocida: agotando los recursos dentro del sistema judicial. Esa distancia igual también es una cuestión de percepción: ninguna de las partes debe tener dudas razonables sobre la imparcialidad del juez.
Existe una tendencia en Polonia y posiblemente también en algunos otros Estados miembros a considerar al TJUE como un pronunciador sobre cuestiones de independencia judicial en relación con las disputas políticas actuales.
Como expliqué, la independencia judicial es un tema legal importante . Existe jurisprudencia tanto del Tribunal Europeo de Derechos Humanos en Estrasburgo como del Tribunal de Justicia de la Unión Europea sobre ese tema, que tiene más de 50 años y se desarrolló en casos relacionados con los seis Estados miembros originales.
En los debates públicos, hay muchos conceptos erróneos sobre lo que debe hacer un juez en caso de conflicto entre la legislación nacional y la legislación de la UE. ¿Podría explicar brevemente esto?
Cuando la legislación nacional entra en conflicto con la legislación de la UE, no existe un posible error en cuanto al principio de que prevalece la legislación de la UE. ¿Por qué? Una forma populista de presentar esto es a menudo que Europa está de alguna manera "aplastando" a los Estados miembros. Nada mas lejos de la verdad. Los Estados miembros son la Unión Europea.
¿Qué es la unidad, la uniformidad del derecho de la Unión? Es muy simple. Es la máxima garantía de igualdad. Este principio se viola cuando, por ejemplo, los contribuyentes de un Estado miembro no se benefician efectivamente de los derechos que derivan de la legislación de la Unión sobre, por ejemplo, la libre circulación de capitales o la libertad de establecimiento. O cuando, por ejemplo, los consumidores no están protegidos contra términos contractuales injustos. O, y me refiero aquí al Wilsoncaso que mencioné anteriormente, cuando un abogado británico no goza de un recurso judicial efectivo ante un tribunal independiente en Luxemburgo, mientras que su colega, a quien le gustaría registrarse en el Colegio de Abogados de París o el Colegio de Abogados de Frankfurt, se beneficia de dicha protección. En todos esos ejemplos, el problema es en última instancia una violación de la igualdad entre los ciudadanos de la Unión. Y la ley de la UE no puede aceptar esto.
Los tribunales nacionales están a la vanguardia en términos de aplicación de la legislación de la UE. El TJUE es, en cierto sentido, un servicio de asistencia para interpretar esa ley. Un tribunal nacional que hace referencia a una pregunta es responsable de aplicar el derecho de la UE sobre la base de la interpretación que el TJUE proporciona porque los tribunales nacionales están sujetos al principio de supremacía del derecho de la UE. En consecuencia, deben aplicar esa ley y deben decidir, cuando sea necesario, que una disposición de la ley nacional debe ser anulada en un caso particular.
De hecho, todos los Estados miembros han acordado transferir las competencias a la Unión Europea y siempre que la UE haya ejercido correctamente esas competencias al adoptar la legislación adecuada, la ley de la UE es la `` ley del país '' en todos los Estados miembros de la UE. Este último, por lo tanto, debe respetarlo. Los Estados miembros están obligados por su compromiso de conferir ciertas competencias a la UE. Siempre que la UE ejerza esas competencias de conformidad con los Tratados de la UE y la Carta de los Derechos Fundamentales de la UE, el acto de la UE en cuestión prevalece sobre la legislación nacional.
Los jueces de todos los Estados miembros remiten preguntas al TJUE sobre la interpretación correcta del derecho de la Unión, precisamente para poder dejar de lado cualquier disposición contradictoria del derecho nacional. Esa es la esencia del efecto directo y la supremacía del derecho de la UE: principios establecidos en 1963 en van Gend y Loos , un caso holandés, y en 1964 en Costa v ENEL , un caso italiano. Esos principios se aplican por igual a todos los Estados miembros de la UE.
Nuevamente, en el debate público, ha habido cierto desacuerdo con respecto a los límites de la actividad de los jueces. ¿Pueden los jueces participar en manifestaciones o expresar sus preocupaciones en asuntos de interés público?
Los jueces no deben expresarse, por cualquier medio, de una manera que afecte negativamente la percepción pública de su imparcialidad. Sin embargo, esto no les impide explicar los requisitos básicos del estado de derecho.
A este respecto, hay una importante sentencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos de 2016 en Baka v Hungría . En esta sentencia, se puede leer que los jueces disfrutan de la libertad de expresión relacionada con los valores básicos del orden jurídico de la UE, como la democracia, el estado de derecho, los derechos fundamentales, etc. Dicho esto, las tradiciones de los Estados miembros difieren significativamente dentro de la UE, y lo mismo es cierto en todo el mundo, si uno lo mira a nivel mundial.
Soy belga, así que si tomo el ejemplo belga, los jueces en Bélgica no pueden participar en actividades políticas. Dicho esto, de acuerdo con el juicio Baka del TEDH, no se puede evitar que hablen sobre los valores que mencioné antes. Por ejemplo, es aceptable que un juez belga dé una conferencia pública que explique qué, en su opinión, los requisitos del estado de derecho implican para la independencia e imparcialidad de los tribunales, un juicio justo, los derechos de defensa, el naturaleza contenciosa de los procedimientos, imparcialidad y presentación de pruebas. Él o ella también pueden hablar públicamente sobre la política judicial con respecto a tales asuntos.
Pero supongamos que un juez argumentara públicamente que las centrales nucleares deberían reabrirse en Bélgica. Eso sería más problemático. Es importante que un juez ejerza moderación en su oficina judicial.
¿Qué se debe hacer para evitar conflictos y divisiones entre la comunidad legal profesional?
Entiendo que su pregunta se refiere a la forma en que se nombran los jueces.
Los conflictos importantes sobre este tema dentro de la comunidad jurídica profesional en un Estado miembro son, por supuesto, indeseables. Tales conflictos tienen que resolverse absolutamente. Hay Estados miembros en los que ese tipo de resolución de conflictos en el ámbito jurídico funciona bien, gracias a unas reglas muy simples.
Por ejemplo, no hay nada de malo en que el Parlamento haga nombramientos judiciales, siempre y cuando exista el requisito de una mayoría calificada, por ejemplo, una mayoría de 2/3. Eso es, en sí mismo, generalmente una garantía de construcción de coalición. Por el contrario, exigir una mayoría absoluta para tales nombramientos es una fuente de conflicto potencial. Tomemos por ejemplo Alemania. Candidatos para el Bundesverfassungsgericht,El Tribunal Constitucional Federal, son propuestos por los partidos políticos. Sin embargo, se necesita una mayoría de 2/3 en el Parlamento para elegirlos como jueces. Por lo tanto, el sistema está orientado hacia la creación de consenso. Una vez que los jueces son nombrados, tienen un único mandato no renovable de 12 años y pueden actuar de manera totalmente independiente. El requisito de una mayoría de 2/3 significa que el nombramiento de cada juez es casi consensuado. Un juez propuesto por una parte también debe ser aceptado por otras partes en el Parlamento para lograr la mayoría de 2/3. Por lo tanto, la creación de consenso comienza tan pronto como se hace la propuesta.
Eso refleja una cultura política de lo que el filósofo alemán Jürgen Habermas llama democracia "deliberativa". Los partidos pueden oponerse entre sí en el debate democrático, pero no son enemigos; trabajan juntos hacia el bien común.
En el Reino de Bélgica, la ley exige que la mitad de los miembros del tribunal constitucional sean ex políticos. Sin embargo, para ser nombrado, un candidato debe obtener una mayoría parlamentaria de 2/3. Además, también debe cumplirse un requisito de consentimiento de las comunidades francófona y flamenca. Por lo tanto, todos los jueces son elegidos con una mayoría de 2/3 por el Parlamento y también necesitan tener una mayoría simple en ambos grupos lingüísticos. Esto significa que todos los jueces francófonos deben ser aceptados por mayoría simple en el grupo flamenco en el Parlamento, y viceversa. Funciona perfectamente bien
A los políticos no les gusta la creación de consenso, les gusta la polarización. En Polonia, provocan polarización al atacar a jueces y abogados generales del Tribunal de Justicia de la Unión Europea. ¿Cuál es su papel como presidente del TJUE en la lucha contra tales ataques?
Mi papel es explicar, muy abiertamente, lo que hacemos. Y para recordar a los políticos que la Unión Europea es su Unión.
Hay representantes de cada Estado miembro en todas las instituciones de la UE y están haciendo un buen trabajo.
El Tribunal de Justicia de la UE, con sus jueces y abogados generales, actúa como un puente entre las instituciones y los órganos de la UE, por un lado, y las autoridades nacionales, por otro. Se le confía la tarea de garantizar que los ordenamientos jurídicos nacionales de los Estados miembros y el ordenamiento jurídico común de la UE funcionen de manera armoniosa y concertada.
La UE es una estructura de gobernanza común y una fuente de derecho autónoma. Ese espacio legal produce normas que son comunes a todos los Estados miembros. 'Común' significa: lo mismo en toda la Unión. A fortiori, los principios y valores en los que se basan esas reglas también son comunes. El TJUE es el órgano judicial común que explica esas normas mediante la interpretación en sus sentencias y garantiza que todos los Estados miembros se encuentren en pie de igualdad. Se trata de la igualdad de todos los Estados miembros y sus sistemas jurídicos ante el Derecho de la Unión.
El TJUE interpreta las normas existentes. Sin embargo, si los políticos consideran que ciertas reglas de la UE son inadecuadas, deberían actuar de manera apropiada a nivel de la UE. Los políticos tienen muchas herramientas a su disposición. Pueden iniciar nuevos actos legislativos o enmiendas a los existentes. Una opción más extrema es la posibilidad de que los Estados miembros, como "maestros de los Tratados", modifiquen estos últimos. Dicho esto, de ninguna manera pueden alterar los valores comunes comunes que comparten todos los miembros del club.
Imagina que estás en el club de antiguos alumnos de tu universidad y que ciertos miembros no tienen en cuenta los valores fundamentales del club. En tal situación, no le gustaría estar asociado con esos otros miembros. Lo mismo es cierto en la UE. Cuando un Estado es miembro de la UE, debe considerarse que tiene los mismos valores fundamentales que los demás Estados miembros. No se trata de una toma de poder ni de criticar a ningún Estado miembro en particular. Es simplemente una cuestión de hacer que el sistema funcione.
¿No es el TJUE, en cierto modo, nuestro protector contra las amenazas actuales?
Sí, lo es, pero con una advertencia importante. El TJUE nunca toma un caso por iniciativa propia. Esto es evidente para los abogados. Sin embargo, algunas personas hablan del TJUE como si estuviera eligiendo abordar ciertos problemas y luego emitir juicios sobre ellos. Esto está totalmente mal. El TJUE solo puede decidir sobre los casos cuando se le presentan por instancias que tienen derecho a hacerlo: la Comisión Europea, un Estado miembro o un tribunal nacional, por ejemplo.
Incluso cuando el TJUE se apodera de uno de esos casos, la competencia del Tribunal no está exenta de límites. Por ejemplo, ciertas referencias para una decisión preliminar son remitidas a la Corte por un tribunal nacional y, sin embargo, no son admisibles. Dicho esto, corresponde únicamente al TJUE decidir eso, y no a ningún organismo nacional. El TJUE tiene el monopolio de decidir si una referencia hecha por un tribunal nacional es admisible o no, ya que se trata de una interpretación del derecho de la UE. Ese sistema ha estado en vigor desde la década de 1950, cuando se creó el mecanismo de referencia preliminar.
El TJUE cumple su papel con lealtad. A veces, declara inadmisible una referencia preliminar. Eso no significa que no haya ningún problema con la legislación nacional como tal. Simplemente significa que las condiciones para emitir una resolución preliminar no se cumplen en ese caso particular.
Es importante que el TJUE conserve su propia legitimidad. Los Tratados circunscriben su jurisdicción y, por lo tanto, el TJUE debe determinar en cada caso si ese caso cae dentro de los límites de esa jurisdicción. El razonamiento expuesto en la sentencia debe ser transparente.
Cuando una referencia para una resolución preliminar se declara inadmisible, nadie tiene la culpa y ciertamente no es el tribunal remitente. Los abogados saben perfectamente que hay casos límite, en los que uno puede argumentar en ambas direcciones. Un abogado que pierde un caso no es un abogado pobre. Lo mismo puede decirse de un juez cuya referencia a un fallo preliminar se consideró inadmisible. Es de suma importancia en todos los Estados miembros que los jueces tengan el derecho exclusivo de entablar un diálogo judicial con el TJUE.
Koen Lenaerts
Nacido en 1954; lic. Iuris, Ph.D. en Derecho (Katholieke Universiteit Leuven); Master of Laws, Master en Administración Pública (Universidad de Harvard); Profesor (1979-83), posteriormente Profesor de Derecho Europeo, Katholieke Universiteit Leuven (desde 1983); Secretario Jurídico del Tribunal de Justicia (1984-85); Profesor en el Colegio de Europa, Brujas (1984-89); miembro del Colegio de Abogados de Bruselas (1986-89); Profesor visitante en la Facultad de Derecho de Harvard (1989); Juez del Tribunal de Primera Instancia de las Comunidades Europeas del 25 de septiembre de 1989 al 6 de octubre de 2003; Juez del Tribunal de Justicia desde el 7 de octubre de 2003; Vicepresidente del Tribunal de Justicia del 9 de octubre de 2012 al 7 de octubre de 2015; Presidente del Tribunal de Justicia desde el 8 de octubre de 2015.
El tal Stalin no fue más que un miserable dictador y genocida, que abusando de su poder absoluto, deporto y asesinó a millones de personas impunemente. Leed y conocereis su verdadera historia.
😠😡👺👺💀☠️😠👹👺💀☠️
STALIN
Josif Visarionovich Zugasvili (1879-1953): revolucionario y estadista soviético. Participó en la Revolución de Octubre de 1917, aunque tuvo un papel secundario. Comisario en los primeros gobiernos bolcheviques, en abril de 1922 fue elegido secretario general del partido comunista soviético, cargo que le permitió controlar todo el aparato de la organización y de la administración, y convertirse sin dificultades, a la muerte de Lenin en 1924, en el jefe del estado soviético. Entre 1925 y 1929, consiguió expulsar a Trotsky de la URSS y eliminar tanto la oposición de izquierda como el ala derecha del partido. Aplicando su doctrina del socialismo en un solo país, decretó la industrialización rápida, la supresión de los kulaks y la colectivización forzosa de la agricultura.
Durante el proceso de deskulakización, sólo en 1930 más de 60 mil campesinos kulaks fueron eliminados. Los miles que fueron detenidos fueron transferidos mediante vagones de ganado a campos de trabajo y de concentración. Los deskulakizados llegaban a más de 700 mil personas a finales de 1930 y a más de 1 millón 800 mil personas a finales de 1931. Al menos 300 mil deportados murieron en la deportación.
Entre 1932-1933, y como a consecuencia del nuevo sistema de explotación militarizada del campesinado puesto en funcionamiento durante la colectivización forzada de los campos, tuvo lugar "la gran hambre", que causó más de 6 millones de víctimas, básicamente en Ucrania. Durante este período, se asiste a una multiplicación de los tiranos y de los déspotas locales, dispuestos a todo con tal de arrancar a los campesinos sus útlimas provisiones. Las exacciones se convirtieron en práctica cotidiana, los niños fueron abandonados, y el canibalismo reapareció con las epidemias y el bandolerismo.
Los años 1936-1938 son los del "gran terror". Se llevaron a cabo los procesos de Moscú que liquidaron la vieja guardia bolchevique, y una gran "purga" dentro del partido. Tales hechos provocaron cerca de 720 mil víctimas y afirmaron la dictadura totalitaria de Stalin sobre el partido y el país.
La política de campos de trabajos ocasionó unos 300 mil fallecimientos atestiguados en tales campos entre 1934-1940, a los que hay que sumar unos 600 mil más atestiguados entre los 2 millones 200 mil deportados, desplazados o colonos especiales. La cifra acumulada de entradas en los campos y colonias del Gulag durante la década de los años 30 fue de 7 millones de personas.
Centenares de miles de personas procedentes de Polonia, Ucrania, los países bálticos, Moldavia y Besarabia fueron deportadas en 1939-1945. En 1941 fueron deportados los alemanes del Volga, en 1943 los tártaros de Crimea, y en 1944 los chechenos e ingushes.
Acabada la II Guerra Mundial, Stalin sostuvo la "guerra fría" contra Occidente, se enfrentó contra los socialistas disidentes de sus países satélites y llevó a formas extremas el "culto a la personalidad". Desencadenó nuevas "purgas" y persecuciones dentro del mundo comunista.
El número de muertos en la URSS durante la existencia del estado soviético sobrepasa los 14 millones.
Joined Jan 2020
