Jo no he sigut @Aristoteles@qoto.org
Joined Jan 2020
Daria Safai en X
El fet que la policia es posi en contacte amb mi per dir-me que hi ha hagut amenaces de mort contra mi i que hauria d'anar amb compte i informar de qualsevol esdeveniment sospitós al meu voltant és molt dur. Sincerament, em va fer sentir malament. No és que tingui por, però és difícil que cada vegada que surts per la porta de casa et pensis si tornaràs a casa al vespre. Per descomptat, rebo molt suport de molta gent que es preocupa per la meva opinió per a un futur lliure, però l'odi que rebo a causa d'això tampoc no s'ha de subestimar i és tan trist. És incomprensible que la gent fes amenaces greus, la qual cosa significava que la policia fins i tot hagués de contactar amb mi, en lloc de respondre amb arguments de fons. Però així és com funcionen els islamistes. I quan no es tracta d'amenaces, de vegades sento que sóc un psicòpata amb un trauma no processat a causa de la presó dels aiatol·làs, de manera que no m'han d'escoltar. I que l'islam no té res a veure amb els crims dels aiatol·làs, l'EI o Hamàs. Sóc una dona d'esperit lliure que sap per experiència per què hauria de defensar la llibertat i lluitar contra la tirania de l'Islam. Tinc dret a criticar totes les ideologies, ja sigui sobre el nazisme, el comunisme o l'islamisme. I ho continuaré fent. Saber com l'islamisme ha destruït la vida de milions de persones, a tot el món i ara fins i tot aquí a Occident, només em fa més fort en la meva convicció. El meu temps a les presons dels aiatol·làs m'ha ensenyat a no rendir-me mai quan es tracta del terror que sembren aquests islamistes, ja sigui físic o mental. Crec que sóc la veu de milions, tant a Occident com als països musulmans. La gent hauria de saber amb quina freqüència rebo "en secret" el suport de dones reprimides de la comunitat musulmana aquí a Europa. No em quedaré en silenci perquè la gent m'amenaça, no ho feia abans ni ho faré mai. Prefereixo morir dret que agenollar-me davant aquest pensament terrorista. Que els islamistes ja hagin destruït la meva vida una vegada, quan van ocupar l'Iran, n'hi ha prou. Això és una cosa que vull estalviar a la gent aquí a Occident i continuaré lluitant per això. Així que a la gent que m'amenaça: acostumar-s'hi. Només hi ha una guerra i aquesta és la entre la foscor del teu obscurantisme i els raigs de llum del costat de tots els amants de la llibertat. Som molts i això ho guanyarem.
Khaled Mashal, líder de Hamás, atesora una fortuna personal de 5.000 millones de dólares.
¿De dónde sale su dinero? De la explotación de fondos de ayuda internacional y donaciones dirigidas a la Franja de Gaza.
DE TU BOLSILLO.
Y en esa viscosa relación participan Gobiernos Occidentales, especialmente el Gobierno de @sanchezcastejon (encargado personalmente, junto a @JosepBorrellF, de vetar la suspensión de las ayudas a Gaza hasta que la trazabilidad y uso de los fondos se aclare), y el oscuro papel que organizaciones como @unrwaes desempeñan en la gestión de dinero público.
Salarios de miseria y pensiones de aún más miseria. España no es un país, España es, verdaderamente, un cortijo.
Ahmad Jamal fou una de les principals influències musicals de Miles Davis i és considerat com un dels pianistes més rellevants de la història del jazz. Jamal és un pianista del cool i de la tradició clàssica del jazz.
La música de Jamal fou i és encara innovadora i minimalista, tot manifestant un ús conscient dels espais i dels silencis per subratllar els moviments o les transicions entre la relaxació i la tensió, amb la intenció de generar dramatisme. Impressiona, abans que per la seva tècnica i la seva virtuositat, per una economia de mitjans i unes línies melòdicament i harmònica inventives. En els seus trios, sol deixar un gran espai de llibertat a la secció rítmica. (Dades de Vikipedia)
Fantastic Vehicle
℗ 1998 Atlantic Recording Corp.
Podrien els fongs menja plàstics salvar la Terra?
El plàstic és conegut per la seva resistència a la degradació natural, que es pot allargar fins a mil anys. Però davant d'aquesta situació descoratjadora sembla que hi ha una solució insospitada.
D'ara endavant, tots podríem tenir prohibit trepitjar els fongs al jardí, ja que a més de ser éssers vius, aquests descomponedors del medi ambient són capaços d'eliminar totes les deixalles plàstiques del món.
Però això no és tot allò que ens ofereixen.
Hi ha materials fets amb fongs que no només podrien reemplaçar els plàstics, sinó que també altres productes que utilitzen hidrocarburs en el seu procés de fabricació.
Així que el fong mastegador de poliuretà o els comestibles del Fungi Mutarium són la nova esperança del planeta.
Es un llibre que vaig llegir fa molts anys. Poesia en estat pur. Avui l'he trobat passejant en una llibreria. Me'l tornaré a llegir.
Un fragment de "El profeta"
Almustafá, el elegido, el bienamado, aurora de su propio día, había aguardado durante doce años en la ciudad de Orfalís el regreso del barco que debía devolverlo a la isla que lo vio nacer. Y en el duodécimo año, el séptimo día de Ailul, mes de las cosechas, subió a la colina que se alzaba junto a los muros de la ciudad, y miró el mar: y divisó su barco surgiendo entre la bruma. Se abrieron entonces de par en par las puertas de su corazón, y dejó volar su júbilo sobre el mar, a lo lejos. Y cerrando los ojos, meditó en el silencio de su alma. Pero cuando bajaba de la colina una honda tristeza se apoderó de él y pensó en su corazón: «¿Cómo podré marcharme en paz y sin pesar?… No… No podré abandonar esta ciudad sin un desgarrón en mi alma.
Trobat a Twitter i publicat per @CridaPatriotica
Aquesta és una crida patriòtica per l'onze de setembre en base als següents punts.
1- Concentració per unir les forces de tots els nacionalistes catalans, sense distinció per sigles o partits polítics. L'objectiu comú és restaurar l'Estat Català. Sense independència la nostra nació desapareixerà.
2- Desemmascarem els partits polítics processistes, són mers col·laboradors del regne Espanyol. Acabem amb l'autonomisme i el processisme.
3- Defensem Catalunya a ultrança, la nostra cultura és la nostra identitat i cal protegir-la. No ens avergonyim de ser catalans.
4- Per l'enfortiment del sentiment nacional. Nosaltres som a casa nostra, aquesta és la nostra terra i no en tenim cap altra.
INDEPENDÈNCIA. ESTAT CATALÀ.
La setmana passada (3 d'agost), els pescadors en Jennette 's Pier a Carolina del Nord van treure una cosa inesperada - i misteriósa - de l'Atlàntic: un peix amb dents humans.
Sí, aquest peix, i les seves dents, són reals. Però, afortunadament, no té res d'humà.
Es diu peix cap d'ovella (archosargus probatocephalus), també conegut com a peix convicte per les ratlles fosques que recorren el seu cos gris, que recorda a un uniforme de presó estereotipat, segons el Departament de Recursos Naturals de Maryland. El peix es troba comunament nedant al llarg de la costa atlàntica, des de Nova York fins a Brasil, i li va donar el seu nom a Sheepshead Bay, Brooklyn. Poden créixer fins a 91 centímetres (3 peus) de llarg i menjar una varietat de ostres, cloïsses, crustacis i alguna que una altra matèria vegetal.
D'aquí les dents.
A l'igual que els humans, el peix cap d'ovella té una dieta diversa i omnívora i, a l'igual que els humans, té un conjunt de mastegadors sords i rabassuts per travessar els àpats. Un peix cap d'ovella completament desenvolupat generalment lluirà tres files de molars en la seva mandíbula superior i dues files en la seva mandíbula inferior, el que és millor per travessar les petxines de la seva presa, segons Scientific American. Però són els incisius (dents frontals) de l'peix dels que semblen més humanoides. (Fins i tot estan recoberts d'esmalt, ha informat Scientific American).
Tots aquests dents es desenvolupen gradualment al llarg de la vida d'el peix, a mesura que l'animal creix i es gradua d'una dieta d'animals predominantment de cos tou a un menú de marisc pesats més endavant en la vida. A la foto compartida a Facebook per Jennette s Pier, pots veure dues noves files de molars desenvolupant-se en la part posterior de la mandíbula inferior de l'peix.
Amb un parell de mossegadors com aquest, ¿un peix cap d'ovella representa alguna amenaça per als humans? Segons David Catània, director de col·leccions de ictiologia de l'Acadèmia de Ciències de Califòrnia, la resposta probablement no sigui.
No dubtaria a nedar en aigües habitades per aquests peixos ", va dir Catània Snopes.com." No representen una amenaça per als humans llevat que siguin assetjats. Atès que són bons per menjar, els pescadors ataquen als Sheepshead, de manera que el maneig d'un després de la captura crea la possibilitat de ser mossegat o punxat per les seves afilades espines de l'aleta dorsal "
Per tant, els nedadors de l'Atlàntic no han de preocupar-se per explicar qualsevol marca de mossegada amb forma humana en les seves darreres ... a el menys no pel que fa a l'peix cap d'ovella.
#bluesjazzfelix
No tot ha de ser Jazz o Blues, també hi han bandes interessants dins de la musica indy o alternativa.
Si no estic equivocat, Tango With Lions vénen d'Atenes, i encara que es van formar en 2007 i ja compten amb dos llargs al mercat (els dos editats per Inner Ear Records), no pot dir-se que per aquestes terres hagin tingut massa predicament. El grup el conformen Kat Papachristou (veu, guitarra acústica, piano), Yannos Paramythiotis (guitarra elèctrica, cors), Nick Vergetis (bateria, percussió, cors), Theodore Zefkilis (baix) i Jim Staridas (trombó, cors). Va, ara Memoritzeu aquests cognoms, que després pregunto. és broma.
Tango with Lions - Deer's Eyes (Official Lyric Video)
Originària de les profunditats de l’Oregon rural, Nyah va créixer escoltant Lauryn Hill, D’Angelo i Estelle, artistes el so neo-soul dels quals fa ressò de les progressions jazzístiques d’acords d’aquelles primeres icones que admirava, com Billie Holiday.
Nyah volia ser cantant "però no pensava que fos un somni racional" fins que el seu gerent va entrar a bord i li va presentar Steve Chrisanthou, el Grammy, Ivor Novello, BRIT i MOBO nominat productor / compositor el seu treball amb Corinne Bailey Rae i Lianne La Havas.
Ara resideix al Regne Unit, on ha trobat la seva casa musical, i amb el seu primer llançament senzill "Sunday" (Palawan Productions Ltd) programat per al 14 de febrer de 2020, la senyora Grace i la seva jove banda estan preparats per pujar a l'escenari. amb una subtil vibració neo soul amb delicioses notes de jazz, "Sunday", compost per Grace i Chrisanthou, està ple de ganxos destinats a captar orelles amb ganes d'escoltar nous sons nous.
Diumenge és el primer senzill del proper esperat àlbum de Nyah Grace, Honey-Colored. Filmat a Londres, el vídeo està dirigit per Danny Lowman.
La Fumiga celebra el dia de la República amb un videoclip de critica del rei. Es titula "El Preparat"
https://youtu.be/NdsgRa7ciOI
Pandereta de bronze i banderilles de plata per al Tardà i la ninya los Peines Rufián, pel seu gir ñordo. Han convertit a ER(C) en un híbrid entre PSC i COMUNS. Cal fer un nou partit d'esquerres catalanista per acollir a l'esquerra de veritat i deixar a banda aquesta bazofia de partit. Si en Francesc Macià aixequés el cap de la seva tomba, es cagaría en sa p... mare.
... i un altre día....
Parlaré del mossèn...🛐✝️🛐✝️☦️
🤮🤮😫🤮🤮😫🤮🤮😫🤮🤮😾
Esquerra Degenerada de Tabarnia, de la que exampla la base. 💩☠️💩☠️💩☠️💩
El libro de arena
Jorge Luis Borges
La línea consta de un número infinito de puntos; el plano, de un número infinito de líneas; el volumen, de un número infinito de planos; el hipervolumen, de un número infinito de volúmenes… No, decididamente no es éste, more geométrico, el mejor modo de iniciar mi relato. Afirmar que es verídico es ahora una convención de todo relato fantástico; el mío, sin embargo, es verídico.
Yo vivo solo, en un cuarto piso de la calle Belgrano. Hará unos meses, al atardecer, oí un golpe en la puerta. Abrí y entró un desconocido. Era un hombre alto, de rasgos desdibujados. Acaso mi miopía los vio así. Todo su aspecto era de pobreza decente. Estaba de gris y traía una valija gris en la mano. En seguida sentí que era extranjero. Al principio lo creí viejo; luego advertí que me había engañado su escaso pelo rubio, casi blanco, a la manera escandinava. En el curso de nuestra conversación, que no duraría una hora, supe que procedía de las Orcadas.
Le señalé una silla. El hombre tardó un rato en hablar. Exhalaba melancolía, como yo ahora.
-Vendo biblias -me dijo.
No sin pedantería le contesté:
-En esta casa hay algunas biblias inglesas, incluso la primera, la de John Wiclif. Tengo asimismo la de Cipriano de Valera, la de Lutero, que literariamente es la peor, y un ejemplar latino de la Vulgata. Como usted ve, no son precisamente biblias lo que me falta.
Al cabo de un silencio me contestó:
-No sólo vendo biblias. Puedo mostrarle un libro sagrado que tal vez le interese. Lo adquirí en los confines de Bikanir.
Abrió la valija y lo dejó sobre la mesa. Era un volumen en octavo, encuadernado en tela. Sin duda había pasado por muchas manos. Lo examiné; su inusitado peso me sorprendió. En el lomo decía Holy Writ y abajo Bombay.
-Será del siglo diecinueve -observé.
-No sé. No lo he sabido nunca -fue la respuesta.
Lo abrí al azar. Los caracteres me eran extraños. Las páginas, que me parecieron gastadas y de pobre tipografía, estaban impresas a dos columnas a la manera de una biblia. El texto era apretado y estaba ordenado en versículos. En el ángulo superior de las páginas había cifras arábigas. Me llamó la atención que la página par llevara el número (digamos) 40.514 y la impar, la siguiente, 999. La volví; el dorso estaba numerado con ocho cifras. Llevaba una pequeña ilustración, como es de uso en los diccionarios: un ancla dibujada a la pluma, como por la torpe mano de un niño.
Fue entonces que el desconocido me dijo:
-Mírela bien. Ya no la verá nunca más.
Había una amenaza en la afirmación, pero no en la voz.
Me fijé en el lugar y cerré el volumen. Inmediatamente lo abrí.
En vano busqué la figura del ancla, hoja tras hoja. Para ocultar mi desconcierto, le dije:
-Se trata de una versión de la Escritura en alguna lengua indostánica, ¿no es verdad?
-No -me replicó.
Luego bajó la voz como para confiarme un secreto:
-Lo adquirí en un pueblo de la llanura, a cambio de unas rupias y de la Biblia. Su poseedor no sabía leer. Sospecho que en el Libro de los Libros vio un amuleto. Era de la casta más baja; la gente no podía pisar su sombra, sin contaminación. Me dijo que su libro se llamaba el Libro de Arena, porque ni el libro ni la arena tienen principio ni fin.
Me pidió que buscara la primera hoja.
Apoyé la mano izquierda sobre la portada y abrí con el dedo pulgar casi pegado al índice. Todo fue inútil: siempre se interponían varias hojas entre la portada y la mano. Era como si brotaran del libro.
-Ahora busque el final.
También fracasé; apenas logré balbucear con una voz que no era la mía:
-Esto no puede ser.
Siempre en voz baja el vendedor de biblias me dijo:
-No puede ser, pero es. El número de páginas de este libro es exactamente infinito. Ninguna es la primera; ninguna, la última. No sé por qué están numeradas de ese modo arbitrario. Acaso para dar a entender que los términos de una serie infinita aceptan cualquier número.
Después, como si pensara en voz alta:
-Si el espacio es infinito estamos en cualquier punto del espacio. Si el tiempo es infinito estamos en cualquier punto del tiempo.
Sus consideraciones me irritaron. Le pregunté:
-¿Usted es religioso, sin duda?
-Sí, soy presbiteriano. Mi conciencia está clara. Estoy seguro de no haber estafado al nativo cuando le di la Palabra del Señor a trueque de su libro diabólico.
Le aseguré que nada tenía que reprocharse, y le pregunté si estaba de paso por estas tierras. Me respondió que dentro de unos días pensaba regresar a su patria. Fue entonces cuando supe que era escocés, de las islas Orcadas. Le dije que a Escocia yo la quería personalmente por el amor de Stevenson y de Hume.
-Y de Robbie Burns -corrigió.
Mientras hablábamos, yo seguía explorando el libro infinito. Con falsa indiferencia le pregunté:
-¿Usted se propone ofrecer este curioso espécimen al Museo Británico?
-No. Se le ofrezco a usted -me replicó, y fijó una suma elevada.
Le respondí, con toda verdad, que esa suma era inaccesible para mí y me quedé pensando. Al cabo de unos pocos minutos había urdido mi plan.
-Le propongo un canje -le dije-. Usted obtuvo este volumen por unas rupias y por la Escritura Sagrada; yo le ofrezco el monto de mi jubilación, que acabo de cobrar, y la Biblia de Wiclif en letra gótica. La heredé de mis padres.
-A black letter Wiclif! -murmuró.
Fui a mi dormitorio y le traje el dinero y el libro. Volvió las hojas y estudió la carátula con fervor de bibliófilo.
-Trato hecho -me dijo.
Me asombró que no regateara. Sólo después comprendería que había entrado en mi casa con la decisión de vender el libro. No contó los billetes, y los guardó.
Hablamos de la India, de las Orcadas y de los jarls noruegos que las rigieron. Era de noche cuando el hombre se fue. No he vuelto a verlo ni sé su nombre.
Pensé guardar el Libro de Arena en el hueco que había dejado el Wiclif, pero opté al fin por esconderlo detrás de unos volúmenes descalabrados de Las mil y una noches.
Me acosté y no dormí. A las tres o cuatro de la mañana prendí la luz. Busqué el libro imposible, y volví las hojas. En una de ellas vi grabada una máscara. En ángulo llevaba una cifra, ya no sé cuál, elevada a la novena potencia.
No mostré a nadie mi tesoro. A la dicha de poseerlo se agregó el temor de que lo robaran, y después el recelo de que no fuera verdaderamente infinito. Esas dos inquietudes agravaron mi ya vieja misantropía.
Me quedaban unos amigos; dejé de verlos. Prisionero del Libro, casi no me asomaba a la calle. Examiné con una lupa el gastado lomo y las tapas, y rechacé la posibilidad de algún artificio. Comprobé que las pequeñas ilustraciones distaban dos mil páginas una de otra. Las fui anotando en una libreta alfabética, que no tardé en llenar. Nunca se repitieron. De noche, en los escasos intervalos que me concedía el insomnio, soñaba con el libro.
Declinaba el verano, y comprendí que el libro era monstruoso. De nada me sirvió considerar que no menos monstruoso era yo, que lo percibía con ojos y lo palpaba con diez dedos con uñas. Sentí que era un objeto de pesadilla, una cosa obscena que infamaba y corrompía la realidad.
Pensé en el fuego, pero temí que la combustión de un libro infinito fuera parejamente infinita y sofocara de humo al planeta.
Recordé haber leído que el mejor lugar para ocultar una hoja es un bosque. Antes de jubilarme trabajaba en la Biblioteca Nacional, que guarda novecientos mil libros; sé que a mano derecha del vestíbulo una escalera curva se hunde en el sótano, donde están los periódicos y los mapas. Aproveché un descuido de los empleados para perder el Libro de Arena en uno de los húmedos anaqueles. Traté de no fijarme a qué altura ni a qué distancia de la puerta.
Siento un poco de alivio, pero no quiero ni pasar por la calle México.
FIN
#cinema
He vist aquesta pel·lícula, en castellà es diu "Huerfanos de Brocklin" i es una d'aquelles pel·lícules que passen sense tenir renom i malgrat tot es una gran historia i sobre tot una banda sonora impressionant. La recomano.
Género:Misterio, Drama, Suspense
Año:31 October 2019
Duración:2h 24m
Director:Edward Norton,
Productora:Class 5 Films,MWM Studios,Warner Bros. Pictures
Actores:Bruce Willis, Edward Norton, Alec Baldwin, Willem Dafoe, Gugu Mbatha-Raw, Bobby Cannavale, Leslie Mann, Ethan Suplee, Josh Pais, Michael Kenneth Williams,
Joined Jan 2020
